Mujeres en el parque comença on solen acabar d'altres films d'amor: en la ruptura. El director optà per aquest camí per distanciar-se dels tòpics del fulletons televisius, ja siguin culebrots, comèdies de moda o programes sensacionalistes de testimonis. Com ja va fer en el seu anterior treball, Nubes de verano, el cineasta firma el guió juntament amb el periodista i escriptor Manuel Hidalgo. "Alguns productes de la televisió són molt obscens. Diuen que parlen de relacions humanes però només ofereixen escombraries" assenyalà Vega en la presentació del llargmetratge, protagonitzat per Blanca Apilánez, Adolfo Hernández, Barbara Lennie, Emma Vilarasau i Alberto Ferreiro.

A Mujeres en el parque regna un cert malestar que només té un culpable: el desorientat Daniel, professor de música que engega a filar el seu matrimoni per una aventureta amb una antiga xicota. La que paga els plats trencats del divorci és la filla de Daniel, Mónica, en realitat, aquesta mai no ha entès el seu pare. Apareix així el segon gran tema de la cinta: el conflicte generacional. "Malgrat que som molt pessimista, sempre hi ha un moment en el qual pares i fill s'entenen" asseverà Vega. Si bé la trama sona a melodrama, director i guionista malden d'esquivar-ho amb tenacitat. Ambdós aposten pels sentiments i menyspreen el sentimentalisme. "La pel·lícula tracta sobre els complexos mecanismes de l'amor, les relacions de parella, la família, el modus vivendi de certa generació avui madura i les seves repercussions en els fills" rematà Hidalgo.

De mica en mica va desvetllant-se en el film un triangle amorós, amb arrels en el passat, que acaba amb un Mcguffin tipus Hitchcock; un gir que el guionista defensa com a necessari tot dient. "els secrets greus i amb conseqüències, els que fan mal, es deixen per al final" fins llavors tot és misteri, especialment quan coincideixen sota el mateix sostre Daniel, la seva amant, l'esposa abandonada i la seva filla. Els grans acaben tancats en una habitació, una trobada que deixa desconcertada Mónica i els espectadors que tampoc no sabem què passa allà dins. "En l'era de la informació creiem que ho sabem tot, però és fals. La fragilitat humana existeix per la impossibilitat d'abarcar-ho tot. En aquest cas, els rebels són els pares en front de la passivitat dels fills. El drama d’aquesta pel·lícula és el d'un home que explica una història d'amor de la qual resta ben poca cosa" apuntà Vega, i afegí Hidalgo "Ens agraden les històries realistes. Entenem aquest com una manera tranquil·la de veure les coses, les quals imposen per sí soles la seva força sense necessitat de música ni de sanglots.