Addicte, com és ben sabut, a les intrigues criminals i familiars que s'esdevenen entre la burgesia de províncies, Claude Chabrol canvia de registre. Situat a la gran ciutat, tot abordant els secrets del Poder Judicial i la corrupció política i financera, la perspectiva segueix essent la mateixa: el director de Landrú i El carnicero ofereix a Borrachera de poder una altra mirada clínica i cínica, quasi quirúrgica, comptant de nou amb la col·laboració d'Isabelle Hupert, l'actriu amb la qual més cops ha repetit amb l'excepció de la seva ex-esposa Stéphane Audran. Hupert encarna Jeanne Charmant Killman, una inflexible i escassament charmante jutge d'instrucció obsessionada a desemmascarar els negocis bruts i malversacions de fons vàries portades a terme pel fins fa poc influent president d'un grup industrial. Aquest personatge, Humeau (François Berleand), és sols un pretext per arribar encara més lluny i tocar més a fons. Chabrol estira del fil, encara que sempre té temps de tornar a enrotllar el cabdell: el seu film no persegueix les mateixes metes que el cinema polític italià i francès dels seixanta-setanta, i més enllà de l'explícita denúncia rau, sempre, l'intent d'una radiografia que passa amb fluïdesa de l'individual al col•lectiu. En una entrevista inclosa a les notes de premsa del film, Chabrol cita el cinema francès de denúncia que representà Yves Boisset (El atentado, 1972, Crónica de una violación, 1973) però es desmarca ràpidament del mateix amb aquestes declaracions: No he volgut denunciar esdeveniments que tots coneixem, sinó més bé mostrar quines poden ser les repercussions en l'esperit humà d'un poder, sigui el que sigui, i fins a on pot arrossegar els individus. Els títols en francès i en espanyol són força clarificadors, però per una vegada ho han millorat els canadencs i els americans, canviant el títol a La comedia del poder, la qual cosa quadra molt bé amb la distància de tall irònic, inclòs l'actuació d'Isabelle Hupert és en aquesta sintonia, que Chabrol estableix amb el material pres de partida. L'advertència inicial va en aquesta mateixa direcció: com se sol dir, se'ns diu, qualsevol similitud amb personatges reals és totalment fortuïta, encara que a França, sobretot, tothom sap de qui s'està parlant a la pel·lícula.

Aquesta tragicomèdia sobre el poder manca de qualsevol aguait d'accentuació moral. Chabrol, en aquest tema, sempre s'ha mantingut ferm, parli d'assassins en sèrie, científics languians, personatges de Flaubert, Highsmith o Simenon, de matrimonis burgesos sense escrúpols, marits afectats pel virus irreductibles dels zels, estafadors de mala mort o inclòs de tigres que es perfumen amb dinamita. Ja hem dit que no es tracta d'un film de denúncia política . L'actitud dels qui tenen els diners i el poder i es corrompen per aquest motiu és sols el punt de partida per a una anàlisi sobre la dèbil línia que separa els nostres actes mes honests d'aquells que poden no ser-ho. Una anàlisi rònega i pràctica, sense floridures ni abstraccions, com quasi sempre en el director francès.