Som davant d'una biografia de la llegendària reina Maria Antonieta, dona d'ascendència austríaca la qual, essent encara molt jove, fou introduïda en la cort francesa, curulla de conspiracions i escàndols, i es casà amb el rei Lluís XVI, i esdevé reina de França als 19 anys. Sola, sense guia i desorientada, es rebel·la contra l’atmosfera de Versalles, tot convertint-se en un símbol d'extravagància i luxe. Després, durant la Revolució Francesa, fou despullada de les seves riqueses , empresonada i decapitada.

Com és natural, el film- protagonitzat per una excel·lent Kirsten Dunst- deixa fora innumerables fets històrics que envoltaren la vida de la darrera reina de França abans de la Revolució. La directora ha optat per eludir les qüestions polítiques per centrar-se en el vessant més existencial i íntim d'aquesta tràgica dona. En aquest sentit, l'espectador s'identifica de seguida amb una joveneta a la qual li imposen el marit, lluny de casa seva i del seu país, tot açò per assolir un pacte entre estats. A més, allà es troba amb un jove consort, tímid, psicològicament feble, el qual eludeix de manera patològica les relacions sexuals amb la seva esposa. Aquest fet que òbviament impedeix a Maria Antonieta de tenir un fill, torna contra ella totes les mirades de la cort, hom la pressiona per aconseguir un hereu. En cert moment del film, descobrim que Maria Antonieta ja no és la mateixa. Per curar la seva solitud i no sucumbir en un ambient cortesà asfixiant i esgotador, sembla que ha decidit convertir-se en un d'ells.

La pel·lícula gaudeix d'una superba direcció artística i una original partitura en la qual es combina el rock amb la música barroca. El punt de vista narratiu sempre és Versalles, un submón artificial desconnectat de la realitat social de França. Així, quan els parisencs assalten la Bastilla, l'espectador es queda tan corprès com Maria Antonieta, com dient: Déu meu, el món real existeix!

El tractament de l'aristocràcia es dur sense deixar de ser subtil, i les pinzellades sobre la jerarquia catòlica són correctes. La tesi de fons podria ser el que el mateix Rousseau declarà en llavis de Maria Antonieta: l'home neix lliure i onsevulla és encadenat. Així ens presenta Sofia Coppola la seva reina: com una víctima d'un sistema viciat i inhumà, com una dona corrompuda pel seu entorn. Pot ser una tesi parcial, tanmateix ens permet d'aproximar-nos a aquesta figura històrica des d'una perspectiva que no ve a cap llibre d'història: la perspectiva d'un cor solitari i insatisfet.