En la seva anterior Pel·lícula, Héctor, Gracia Querejeta composà una història que tenia similituds amb la presentada ara Siete mesas (de billar francés): un escenari situat en un barri popular de Madrid, uns personatges desubicats a la recerca del seu lloc, i un guió en el qual els diàlegs i les situacions erigien un bastiment que pretenia construir una xarxa de relacions entre els protagonistes que feia avançar el film. Tanmateix, aquella cinta encara que amb moments esplèndids, presentava algunes arítmies i indecisions que impedien de funcionar completament. Vista des de la distància Héctor sembla un assaig del que seria el següent llargmetratge de la directora, el que ara ens ocupa; dóna la sensació que Querejeta ha madurat extraordinàriament ja que ara ens presenta una obra esplèndida amb totes les virtuts de l'anterior però sense els alts i baixos d'aquella, cosa que permet parlar d'un film que funciona a la perfecció com un ajustat mecanisme de rellotgeria en el qual cap de les peces no grinyolen.

Resulta curiós constatar que la directora ha agafat un esquema típicament americà, en el qual ens narra les peripècies d'un grapat de personatges (especialment la filla i l'amant d'un home sobtadament mort, autèntic personatge a l'ombra que marcà les vides de tots els que desfilen per la pantalla) que, en un moment de naufragi vital, s'aferren a un aparent impossible com és reflotar i tirar endavant uns billars que posseïa el difunt, un negoci que remet a una època ja perduda i que sembla no tenir lloc en l'era de la Playstation i de l'entreteniment domèstic i solitari. Si a més hi afegim l'ingredient que es fa necessari aixecar un equip per competir en la lliga nacional, ja tenim calcat el que diu el manual americà per a aquests tipus d'històries.

Però Querejeta porta l'esquema al seu terreny, ja que el billar (del qual veiem sols el suficient perquè la història sigui creïble i pugui avançar) és només l'excusa perquè es desencadenin els conflictes, els acords, les distàncies, els sofriments i les alegries que van passant d'un personatge a l'altre, en una mena d'escacs vital que atrapa des de la primer escena i no ens abandona fins al final. Si hi ha una paraula que defineixi tot plegat és la de veritat, un substantiu que sembla convertir-se en adjectiu adherit a cada detall d'aquesta superba cinta: veritat en la interpretació del repartiment (des d'unes meravelloses Maribel Verdú i Blanca Portilo fins el darrer dels homes que passen pels billars), veritat en els escenaris, veritat en la vida de barri, en les reaccions, conflictes, sentiments...Una cinta que commou, doncs, perquè entre els seus plecs bateguen les misèries, derrotes i alegries que puntuen les nostres vides i van desplegant-se davant els nostres ulls amb tota naturalitat.