És més que interessant el debut en el llargmetratge de Rodrigo Cortés (Orense, 1973), amb una ampla experiència en vídeo clips i curtmetratges. Partint d'una idea no del tot original encara que força atractiva, com és la que guanyar molts milions en un concurs televisiu pot no ser un avantatge, més bé un seguit de sofriments, Cortés realitza una tragicomèdia molt efectiva, sota l'aixopluc de l'excel·lent actor que és Leonardo Sbaraglia.L'intèrpret argentí, protagonista absolut de la funció, dóna vida a Martín, un pobre tipus que porta una vida gens reconfortant: és professor associat de Història de l’economia, té una núvia i uns amics ximplets, una mare i uns germans a l'Argentina i minsos recursos monetaris. Tanmateix, la seva existència barata en guanyar 500 milions de les antigues pessetes en premis, cosa que el converteix en el més gran premi concedit mai en la història de la televisió. Martín descobreix que mantenir les seves possessions és molt car i es veu obligat a demanar un préstec bancari per valor de 100 milions. Després Hisenda li reclama la meitat del premi en diners, una liquidesa que Martín no té...

La trama, senzilla a primer cop d'ull, es converteix de mica en mica en una lliçó un pel discursiva arran dels perills i els enganys del capitalisme, una trampa mortal en la qual és fàcil quedar atrapat i on l'única presa possible és el ciutadà, mai el sistema bancari. Per mostrar açò a l'espectador, Cortés dóna entrada a dos personatges peculiars: Pizarro (Luís Zahera), un pintoresc consultor econòmic al qual acut Martín per tal de rebre consell, aquest sembla un personatge tret de "Mortadelo y Filemón", que ens regala l'escena més divertida del film; i Edmundo (Chete Lera), una mena de gurú anticapitalista qui farà de mentor del desconsolat protagonista. La crítica al sistema actual és clara i les raons esgrimides suggerents, tot un contrapunt a les paraules que expressa Martín en una de les seves classes, sobre que "aquest món no és perfecte, però sí és el més perfecte possible".

Conscient potser del risc de tractar en un film un tema tan, diguem, immòbil i abstracte com és l'economia, i també del risc de caure en la pedagogia, Cortés imprimeix molt ritme a la seva narració, desbordant-se en un exercici d'estil ple de recursos visuals: tons blaus i freds, càmera nerviosa en mà, pel·lícula granulada, preferència pels primers plans, ralentitzacions, canvis de color, passos fotograma a fotograma... Destaquen en aquest sentit algunes imatges oníriques o surrealistes força aconseguides, com ara la del penya-segat o l'aparició del cavall blanc.