Aquesta no és una pel·lícula còmoda, però sí que és estimulant. No és una pel·lícula per menjar crispetes, però sí és per digerir idees: idees visuals, idees formals, idees humanes. Aquesta és una cinta que requereix de l'espectador estar despert i , a canvi, li retorna la sensació d'haver assistit a quelcom pel qual val la pena pagar l'entrada. Un film sobre la solitud que mai no deixa buida la pantalla, perquè la pantalla en una bona part del metratge és dividida en dues parts. Mai abans el Cinemascope està més justificat que en aquest cas en el qual el rectangle es converteix en dos quadrats en els quals veiem coses que es complementen. La novetat del que Rosales anomena Polivisió és que no som davant dues escenes en paral·lel, sinó davant dos punts de vista diferents sobre la mateixa escena, el mateix moment, la mateixa situació. La càmera es col·loca en dos llocs i tal com succeeix en la vida, veu tant el que té davant com el que es pot veure girant el cap o mirant a l'altre costat.

Aquest manierisme, quasi hiperealisme de la forma, es quedaria en un pur exercici estètic si no fos perquè el que Rosales ens conta amb aquest estil són dues històries creuades lleugerament que parlen de solitud, dolor, mort, generositat...Històries de dones amb homes al fons, històries de personatges amb la ciutat com escenari, històries humanes properes, reconeixibles...

Com un Edward Hooper sense vena romàntica, Rosales, humanista lúcid, enclaustra solituds en aquest llimb del lloc comú que es veurà pertorbat per l'única narrativa irrefutable que admet la vida: la mort. Un repartiment en estat de gràcia contribueix a fer del resultat quelcom tan inusual que ha de ser anomenat per el seu nom: una obra mestra.