És possible que, algun dia, considerem aquest present videovigilat com l'Era de la Desconfiança. Una època on la Tenda de l'Espia forma part del paisatge quotidià, l'accés a comptes de correu o missatges de mòbil poden desvetllar secrets o mentides sense sortir de la llar i els detectiu privats han abandonat l'èpica noir per convertir-se en cobejats professionals d'ajustada agenda i problemàtic accés al temps lliure. Potser, en semblant context, és justificat d'una pel·lícula amb un títol tan dissuasiu com Mataharis, però basta immergir-se uns minuts en la seva ficció, tan curosament trenada, per adonar-se que Iciar Bollain , amb discreció i passes segures, ha esdevingut una de les cineastes més mereixedores de confiança del nostre cinema. Mataharis parla de tot açò abans exposat, però, també, d'altres moltes coses: de relacions i desencontres, dels complexos equilibrismes entre vida laboral i vida personal, d'ètiques i actes de generositat... És l'obra d'una narradora nata certificant la conquesta d'un to, alhora que proposa una intoxicació de la ficció en l'univers, fins aleshores compromès i testimonial, de l'autora. Bollain extrau veritat d'un extraordinari repartiment, però segurament la seva fita més espectacular és fer que Mataharis flueixi amb tanta naturalitat que la seva construcció sembla fàcil i lleugera, quan és complexa i rigorosa.