Tenir Bradd Pitt com a productor i Angeline Jolie com a estrella sembla un camí perfectament lliscador per renunciar a tots els seus plantejaments, en algú tan independent, intuïtiu i lliure com en Michael Winterbotton. Però les aparences enganyen un cop més, o el britànic s'ho ha muntat per mantenir el mite de Hol·lywood a ratlla. En la senda de Camino a Guantanamo, recull una història escrita blanc sobre negre per Marianne Pearl, esposa d'un periodista que desaparegué a Pakistan mentre investigava xarxes polítiques i terroristes post 11-S. La tenacitat de la muller per trobar el seu marit desemboca en tres vertents: una història d'amor i entrega; una investigació políticopolicial; i un retrat geogràfic d'una certa poètica.

Winterbotton busca, altre cop, la veritat amb una urgència i vehemència que se transmeten a través de la filmació com a document d'una representació que no ho sembla. Ni sucumbeix al glamour de Jolie, ni exagera el tour de force de l'estrella qui es presta al repte de despullar-se del maquillatge i es desfoga en un personatge autèntic. El director va directe a la intensitat de la història, i, amb potents personatges secundaris i un contingut substrat melodramàtic, li extrau tot el seu potencial punyent.