Una bona pel·lícula sempre és més gran que la millora de les ressenyes que n'hagin pogut escriure's. Hi ha determinats films que converteixen l'exercici de la crítica quasi en una vulgaritat, quelcom innecessari i més tost inoportú: la seva eloqüència és tal que sembla empetitir tota possibilitat d'anàlisi. Las alas de la vidad d'Antoni P. Canet és un d'aquests treballs. El que podem dir sobre el present documental es podria resumir en una frase: tothom hauria de veure aquesta meravella. Si necessiten més raons, intentarem racionalitzar el que no és sinó una abrusadora experiència emocional, un desmesurat acte de generositat que l'espectador rebrà com un regal inesperat. Comptar una cinta com Las alas de la vida en les cartelleres és un privilegi, quelcom irrepetible per la seva mateixa ( i anòmala) naturalesa.

El motor del projecte és, també, el seu protagonista, el seu cor i la seva principal veu: Carlos Cristos, un metge de família per a qui el seu treball sempre ha sigut vocació profunda i permanent acte comunicatiu amb el seus pacients. Les seves col·laboracions radiofòniques donaven fe d'un afany divulgador que, ara, es perllonga en la seva forma més extrema en aquest treball: quan a Cristos li diagnosticaren una malaltia degenerativa i mortal, prengué la decisió de convocar el seu amic, el cineasta Antoni P. Canet, perquè registrés el seu procés d'enfrontament amb la mort. L'alçada ètica i humana del resultat exilia tot aguait de morbositat, sentimentalisme, exhibicionisme i autocomprensió. La carismàtica personalitat de Cristos inunda de llum aquest testimoni d'una racionalitat indomable en quotidiana negociació amb el fracàs d'un cos.

Seria injust, però, atribuir-li a ell tot el mèrit: amb material rodat al llarg de tres anys, Canet i el seu equip de guionistes han assolit de moure's a través d'aquest delicat territori amb intel·ligència, pudor i valentia fins destil·lar una precisa successió d'idees, vivències i interrogants que ens incumbeixen a tots i ens colpegen amb una madura i desacralitzada percepció de la nostra contingència. Un dels temes plantejats és el de la transcendència contemplada en clau laica: Cristos ha aconseguit, com a mínim, una casa per sempre en la memòria de cada espectador d'aquest exemplar documental que no ofereix respostes, però que sap plantejar les preguntes més pertinents.