Amb En la ciudad de Sylvia, Guerín construeix un poema urbà, versificat en els carrers d'Estrasburg, amb una rima recurrent, les dones de la capital alsaciana, i entre elles el personatge que interpreta Pilar López de Ayala. En la presentació del film a Barcelona, després de la recent participació en el concurs de la Mostra de Venècia, Guerín ha dit que la cinta, com tots els seus projectes, sorgeix de la juxtaposició d'un rostre i d'un paisatge.

El rostre no és altre que el de Pilar López de Ayala. "Desitjava filmar Pilar" comenta el director, el qual ha recordat que des de petit, quan comença a filmar als 13 anys, ja sentia atracció com a observador d'actrius com Claudia Cardinale o Lilian Gish, les qual coneixia abans fins i tot de saber quin director hi havia rera les cameres que les filmaven. En aquesta ocasió, el germen del film fou "un desig molt lúdic per filmar Pilar i unes enormes ganes de reivindicar en el cinema quelcom tan natural com la senzillesa", declara un Guerín contrariat per la profusió de "tantes trames i subtrames de les pel·lícules actuals i aquesta obligació de donar tantes explicacions".

Segons el director de En construcción, la seva intenció era "fer un film summament senzill, que més que en l'argument, s'edifiqués sobre el matís, el detall, quasi minimitzant la trama". Sense a penes diàlegs, la pel·lícula esdevé un joc de mirades, d'observació, fins i tot de vouyerisme benintencionat per part del protagonista, interpretat per un magnífic Xavier Lafitte, que explora la ciutat a la recerca d'un fantasmagòric objecte del desig, la Sylvia del títol. En absència de la paraula, el realitzador d'Innisfree s'estalona en els sons urbans: el grinyolar dels tramvies, el repicar de les campanes, una maleta amb rodes que ressona en l'asfalt, el dringar d'unes copes sobre la safata d'una cambrera o els timbres de les bicicletes.

Guerín confirma: "Tati reivindicava la capacitat de passejar pel carrer xiulant i realitzava les seves pel·lícules en base al flanneur, aquell que vaga pels carrers i observa, perquè és difícil imaginar qualsevol tipus de creació si no es nodreix de l'observació". La actriu Pilar López de Ayala ha assegurat que treballar a les ordres de Guerín ha estat "un repte diferent que agraeixo perquè ha suposat un treball més gestual, un treball amb el qual jugar amb la mirada i en el qual contar més coses mirant que no parlant". Guerín no ha estalviat elogis cap a l'actriu: "Un silenci de Pilar és pur cinema i afegeix que "amb ella sols havia de provocar una situació i, com en la tècnica documental, esperar a veure què passa".

Quant al paisatge del film, els laberíntics carrers d’Estrasburg, el cineasta comenta que "volia reflectir una ciutat indeterminada i per açò Estrasburg era perfecte, ja que no és ni França per els francesos ni Alemanya per als alemanys; és medieval i, sobretot, amb carrers per a vianants". Estrasburg brindava així mateix a Guerín una coreografia perfecta de tramvies, bicicletes i vianants tot permetent-li poder fer el mateix que els Lumiere quan anaven a filmar a les grans ciutats "buscar la millor posició en la qual el moviment del carrer llueixi millor".