Arran d'un atemptat terrorista en un mercat de Jerusalem en què moren dues al·lotes de 17 anys, la mare de la víctima de l'atemptat, israeliana, i de la terrorista suïcida, palestina, s'enfronten. Es presenta així el microcosmos del conflicte entre palestins i israelians i la complexitat de la reconciliació.

Morir a Jerusalem presenta la situació d'Israel i Palestina a través dels ulls de dues famílies tocades profundament per aquest enfrontament. Contrastant la vida i la mort de les dues al·lotes, el documental ofereix una perspectiva personal del conflicte que freqüentment queda eclipsada per consideracions polítiques. Res no és senzill, ni clar. Mentre que una de les morts va ser –per dir-ho d'alguna manera– escollida, l'altra va ser cosa del destí. Tot i això, les dues van ser víctimes d'una de les més llargues, complicades i inquietants pugnes dels nostres temps.

El 29 de març de 2002, Rachel Levy, israeliana de 17 anys, entrava a un petit comerç del veïnat de Qiryat Yovel, a Jerusalem, per comprar el sopar. Poc després, Ayat al-Akhras, palestina de 17 anys, s'aproximava a l'entrada de la botiga amb una bossa carregada d'explosius. Immediatament, Ayat va activar la bomba, i va acabar amb la seva vida, la de Rachel i la d'un guàrdia de seguretat. Trenta civils més hi van resultar ferits. Amb això, tres víctimes més s'afegien al catàleg de martiris de l'Orient Mitjà.

Abans d'acomplir la seva missió, Ayat va llegir una nota de suïcidi davant d'una càmera de vídeo. La declaració acusava els líders palestins i els exèrcits àrabs de no donar suport a la causa palestina i de "deixar la lluita en mans de les al·lotes palestines". Precisament, una de les qüestions que intenta esbrinar el film és què pot haver conduït la jove Ayat a emprendre la seva missió mortal. En reconstruir els fets, un s'imagina les dues al·lotes mirant-se durant un instant abans de l'explosió i adonant-se que són de la mateixa edat. Les dues estaven a punt d'acabar l'institut i possiblement tenien il·lusions en comú.

Després de la mort de les al·lotes la mare israeliana decideix conèixer la mare de l'assassina de la seva filla. Vol parlar-hi i trobar respostes. La pel·lícula projecta, així, una mirada sobre el món de cadascuna d'aquestes joves i brinda a l'espectador la possibilitat de comprendre el conflicte des d'un punt de vista més proper als que el viuen; explora les dificultats, les pors i les escletxes que separen els dos bàndols. El personatge d'Abigail Levy –mare de Rachel– és seguit a través de la pel·lícula en la seva lluita per reunir-se amb Um Samir –mare d'Ayat–. Amb això, s'obre un canal de comunicació i l'esperança d'un futur millor. Aconseguiran entendre's? Biofilmografia de Hilla Medalia

La directora i productora Hilla Medalia va néixer el 1977 a un suburbi de Tel Aviv, a Israel. Després de la seva graduació, es va allistar a les Forces de Defensa Israelianes (IDF) i, en acabar el servei militar, va anar a estudiar als Estats Units i es va graduar a la Southern Illinois University el 2004.

Instal·lada a Nova York, va treballar com a productora en pel·lícules documentals com 39 Pounds Of Love, guardonada en diferents festivals internacionals. A partir d'aquí, Medalia va rebre diversos premis i guardons com l'Emmy Regional 2005, el reconeixement de la Southern Illinois University a la millor tesi de l'any o l'Angelus Award entre molts altres, per la seva tasca de productora, editora i directora de diferents formats audiovisuals. Morir a Jersualem (To Die in Jersualem) és el seu primer llarg documental.

Comentaris de la directora i productora Hilla Medalia

Quan estava fent el meu màster de cinema i televisió a la Southern Illinois University, vaig llegir un article sobre un atac suïcida a Jerusalem. Després vaig veure'n un altre al Newsweek sobre el mateix esdeveniment, però amb una fotografia en primer pla de les dues al·lotes a la portada. No podia deixar de mirar-me-les!

Com més llegia, més m'adonava que aquesta tràgica història representava irònicament tot allò que jo sent respecte el conflicte palestinoisraelià. Quan vaig començar a informar-me més sobre les al·lotes, se'm va ocórrer la idea de que, en un altre moment i en un altre lloc, segurament les dues es podrien haver fet amigues. Malgrat això, la fe i el destí van acabar duent-les al final de la seva vida.

Llavors vaig provar de posar-me en el lloc d'Ayat. Vaig provar d'entendre què va poder conduir una al·lota que tot just estava començant a viure i a construir un futur, a despertar-se un matí, prendre una bossa plena d'explosius i posar punt i final a la seva vida i a la d'altres.

Vaig contactar amb les mares de les al·lotes –Abigail Levy i Um Samir al-Akhras– i em vaig trobar amb dues dones meravelloses unides en la lluita per superar la pèrdua d'una filla, però separades físicament i ideològicament pel conflicte. Les dues van obrir-me el cor i van compartir el seu dolor amb mi. I aquí és, precisament, on va començar el veritable desafiament: podia jo ajudar a escurçar la distància entre elles? O bé les diferències culturals i l'odi s'acabarien imposant? Com més em familiaritzava amb les mares i les seves històries, més sentia en mi el desig profund, juntament amb Abigail Levy, d'emprendre un viatge a la recerca de la resposta a la pregunta més bàsica: per què?

El punt culminant d'aquest viatge va ser la trobada commovedora entre Abigail i Um Samir. Només de veure les fotografies de Rachel i d'Ayat –tan similars però tan diferents–, em van traslladar a l'interior de la història. El somni de la reunió entre les dues dones m'estimulava per emprendre el meu propi viatge personal a través d'una pel·lícula com aquesta. Crec que és una història que requereix ser explicada, ja que, en part, tots podem identificar-nos amb seus protagonistes. Al capdavall, tots hem tengut 17 anys.

Biografies

Rachel Levy

Rachel Levy va néixer a Israel el 1984 i, després de passar els seus primers anys a Los Angeles (Califòrnia), va tornar-hi als nou anys. Era una nena reservada i bona estudiant, amb una bona relació amb la família, especialment amb el seu germà Kobi i la seva mare. En el moment de la tragèdia, Rachel estava estudiant a l'institut i, com altres adolescents israelianes, les tensions del conflicte palestinoisraelià no li eren alienes. A més, aproximadament un mes abans de la seva mort, un tirador emboscat palestí havia mort un familiar. Així, el conflicte es va acostar encara més a la seva llar. Com tots els israelians de devuit anys, Rachel també estava a punt d'entrar a l'exèrcit. Els seus plans per al futur incloïen estudiar art i disseny, però desafortunadament no va poder fer-los realitat mai.

Ayat al-Akhras

Ayat al-Akhras va criar-se, juntament amb els seus quatre germans i cinc germanes, al camp de refugiats de Deheishe, a prop de Betlem, a Cisjordània. Ayat estava estudiant i esperava anar a la universitat per estudiar periodisme. Promesa amb un palestí anomenat Shadi, s'havien de casar l'estiu del 2002. Malgrat tots aquests plans, Ayat va decidir incorporar-se (o potser hi va ser reclutada) a un grup terrorista anomenat la Brigada dels Màrtirs d'Al-Aqsa. A partir d'aquell moment, les seves esperances i somnis ja no es podrien fer realitat: s'havia convertit en una terrorista suïcida. Abans de la seva missió, Ayat va fer un vídeo en què culpava els règims i els militars de nacions musulmanes: —Els dic als àrabs que fan les lleis: "Prou d'estar adormits i de no complir amb el seu deure, i prou de quedar-se mirant mentre les al·lotes palestines lluiten".

Les mares

Abigail Levy, mare de Rachel, és una dona forta, valenta i oberta. Després de l'atac suïcida va concedir repetides entrevistes als mitjans de comunicació i es va tornar molt activa en política. Malgrat això, Abigail encara està lluitant per acceptar la mort de la seva filla. Membre d'un grup d'ajuda per a pares que han perdut els seus fills al conflicte, Abigail és l'única de les protagonistes que no té parella. Segueix intensament centrada en la mort de la seva filla i conserva el desig de saber què va succeir exactament aquell dia. Vol poder entendre les causes de l'incident i també les raons de Ayat per fer el que va fer. Per això, Abigail ha estat batallant amb l'objectiu d'organitzar una reunió amb la mare de la noia que va matar la seva filla. Entre altres coses, Abigail pensa que Ariel Sharon hauria d'haver actuat amb antelació per prevenir atacs suïcides com el que li va prendre la vida a la seva filla. Abigail recorda que temps enrere ella i la seva família havien establert amistat amb una família palestina. Però això va ser durant els seus anys a Califòrnia i ara, des de la mort de la seva filla, Abigail desconfia cada vegada més dels àrabs. Això, però, no li impedeix d'estar disposada a fer tot el que calgui per aturar aquesta matança. Parlant del tema, repeteix constantment la paraula prou, diu: —Aturem tot això i facem un canvi cap a un futur millor.

Um Samir Al-Akhras, mare de Ayat, plora per la pèrdua de la seva filla. Quan el seu marit és a devora, gairebé no diu res ni expressa els seus sentiments. No obstant, quan no hi és, Um Samir té molt a dir, tot i que creu que aquesta era l'opció que Déu tenia reservada per a la seva filla, pateix molt per la seva mort i refusa totalment la idea dels terroristes suïcides. Um Samir insisteix que, si s'hagués assabentat dels plans que tenia la seva filla, hauria fet tot el possible per evitar la missió suïcida. Com Abigail, accepta la possibilitat de reunir-se amb la mare de l'altra víctima.