A Woody Allen, com ja ha demostrat amb Match Point i Scoop, li sobra personalitat per adaptar-se a l'entorn i absorbir com una esponja el món, la idiosincràsia, el paisatge urbà i el clima moral de la fisonomia europea, de moment ho ha fet amb Londres tot esperant la pel·lícula rodada a Espanya. Ho torna a assolir amb El sueño de Casandra, un relat moral de crims, en la qual se reconeix la mirada britànica de Graham Greene , E.M. Forster, Agatha Christie i fins i tot el gran Hitchcock.

La pel·lícula comença amb dos germans, Ewan Mc Gregor i Colin Farrel mai no han estat més precisos que en aquesta interpretació, il·lusionats en front la perspectiva de comprar un veler, al qual batejaran amb el nom de El sueño de Casandra, el mateix nom que tenia el gos al qual apostà el germà ludòpata. L'altre germà sofreix una altra addicció encara pitjor: la passió per l'arribisme.

La ludopatia i les ànsies de triomfar els portaran a sol·licitar l'ajut del seu adinerat oncle, un Tom Wilkinson magistral, el qual els donarà doblers a canvi de la seva ànima. En una seqüència antològica, sota la pluja i amb una càmera que atrapa com una teranyina, l'oncle els proposa un pacte diabòlic. La destrucció de l'ordre moral del món els portarà a un enfrontament tràgic, perquè esdevindrà irresoluble i perquè suposarà l'enfrontament entre dos germans que són quelcom més que germans.

Casandra era una troiana amb el do de la profecia i la maledicció que ningú no creia en ella. Tanmateix no ha d'interpretar-se el film com l'esperança que finalment les seves profecies foren cregudes, sinó millor en la confiança que el destí no sigui escrit, ni sigui immutable i puguem portar a terme la nostra vida segons la nostra voluntat.

El sueño de Casandra és una comèdia amb esperit tràgic, un drama moral en el qual les relacions familiars i afectives són analitzades amb fredor i tarannà crític. No permet Allen que ens identifiquem fàcilment amb els personatges, no afavoreix la nostra empatia. Crea personatges ni molt bons ni molt dolents tot trencant l'habitual maniqueisme de Hollywwod. Mitjançant una escriptura de manual, el guió, força sòlid i complex, teixeix un univers en el qual el nonsense de l'existència es baralla amb l'aspiració humana d'una transcendència moral.

La cinta traspua desolació, patetisme, ironia, tot envoltat en un halo de bellesa europea: descapotables Jaguar, carrers mullats, edificis de Norman Foster, el Tamesis, femmes fatales...