El cinema del veterà Jean Becker, un habitual a les pantalles espanyoles, ha tocat sostre a la fi. Les seves produccions freqüentment ambientades en la campanya francesa, més tedioses que no eloqüents, més cursis que passionals, donen pas a la preciosa Conversaciones con mi jardinero, escrita amb senzillesa però plena de sensibilitat i fins i tot de màgia. Protagonitzada per un parella d'actors d'enlluernadora credibilitat: Daniel Auteil i Jean-Pierre Darroussin, dos gegants del cinema francès.

Basada quasi exclusivament en les converses del títol (recitades amb un ritme que mescla la placidesa amb la constància), el film parteix de la naturalitat per instal·lar-se en el terreny del veritable sentit de la vida.

El contrast entre un pintor ric i el seu afable jardiner porta a un intercanvi d'experiències i confessions, ancorades en la vida quotidiana, que farà que l'existència d'ambdós (sobretot la del pintor) ja no torni a ser la mateixa.

Des del seu contacte directe amb la realitat, l'hortolà és, a la seva manera, un savi del terrer qui aplica els seus coneixements als més diversos aspectes de la vida.

L'escena en la qual el pintor acudeix a la inauguració d'una exposició i es topa amb el pretensiós fotògraf que analitza els quadres amb un llenguatge tan grandiloqüent com buit, i aquell li replica amb frases del seu jardiner aplicades a la disciplina artística , pot servir com a metàfora del contrast entre cert cinema carregat de pompa i circumstància i el cinema senzill, vertader, commovedor i sense pretensions més enllà del reflex veritable de la humanitat (la qual cosa no és poc, certament)

Conversaciones con mi jardinero, història moral sense moralina, de moments de reparadora reconciliació amb l'ésser humà, és una d'aquestes pel·lícules senzilles, no simples, veritables, no enganyadores, commovedores . Cinema de veritat.