GRAN PREMI DEL JURAT a CANNES 2007

D'un temps ençà, la distribució cinematogràfica espanyola s'ha fixat, ja era hora, en un seguit de prestigiosos noms procedents d'Orient, habituals de seccions oficials a concurs de Festivals com Cannes i Venècia, però que mai no havien estrenat comercialment les seves pel·lícules al nostre país.

Uns autors que, tot i que en principi tinguin poc a veure respecte el seu estil, acaben coincidint en un esperit de constant fugida dels camins més coneguts de la narració cinematogràfica. Els darrers exemples són Tsai Ming-Liang , director de la polèmica El sabor de la sandia, Jia Zhang-Ke, autor de la magnífica Naturaleza muerta, i ara se'ls uneix Naomi Kawase amb El bosque del luto, preciós drama sobre la soledat després d'una mort propera, pel·lícula que guanyà el Gran Premi del Jurat en el darrer festival de Cannes.L'aigua mai torna a les seves fonts. Aquesta frase, pronunciada per l'ancià vidu protagonista de la cinta, exemplifica la base dramàtica de la història, alhora que uneix la seva existència amb la de la infermera de l'asil on viu, una jove que acaba de perdre el seu petit fill de dos anys.El caràcter irreparable de la mort, la impossibilitat que l'aigua recorri el camí a l'invers , els fon en un doble sofriment, i el dolor de la pèrdua es converteix en el dolor de viure. Camera en mà, la directora Naoni Kawase segueix les seves criatures molt a la vora, quasi sempre en primer pla, mostrant en els seus rostres la desesperació mental i l'esgotament físic.Al llarg d'una única jornada d'excursió campestre, mostrada de manera tan exhaustiva com clarificadora, tan minimalista com contemplativa, els dos quasi únics protagonistes viuran el seu particular moment catàrtic. Els personatges viuen una experiència purificadora en la qual dominaran els plaers i afliccions del cinc sentits; un film que, a més de veure's i sentir-se, quasi es pot olorar, degustar i tocar, sobretot en la meravellosa seqüència d'unió espiritual ran del foc.

Com a Gerry, el film de 2002 de Gus Van Sant, l'ancià i la jove són dos éssers en camí cap a la seva salvació, perduts enmig d'una naturalesa que sempre els domina, però davant la qual mai no s'acovardeixen , cosa que els acaba portant a un viacrucis corporal i , alhora, moral. Tanmateix, a diferència de Van Sant, Kawase aporta a la seva obra una vocació més poètica que no experimental.