Una de les qüestions essencials del cinema modern consisteix a demanar-se com el que es veu pot arribar a donar forma a allò que no es veu. El cinema com a art clarament figuratiu és condemnat a la superfície del món i ha de cercar línies de fuga que li permetin modelar l'immaterial i l'eteri, fins arribar a aconseguir els indicis d'aquesta veritat que sempre és perseguida però mai no assolida. A Die Stille vor Bach, Portabella assumeix frontalment aquest repte. ¿Com la imatge fílmica, amb la seva càrrega figurativa, pot donar forma a quelcom tan eteri com la música de Bach?.

Per contestar-ho, el cineasta construeix un complex teixit de seqüències les quals graviten al voltant de la idea que davant un món regit pel caos, el teixit harmònic de Bach no ha fet més que assentar els ciments d'una determinada civilització, trencant amb el silenci secular. Des d'aquesta perspectiva, Bach deixa de ser una figura històrica, per funcionar com a símbol. Bach n'és l'essència d'una determinada concepció de l'art que va servir per ordenar el món, per crear una bellesa harmònica i per generar un diàleg entre els éssers humans. No és el músic piadós i místic, marcat pels turments propis d'una educació protestant, ni tan sols l'organista empíric que treballà en la capella de Leipzig per crear una vasta obra que no ha deixat de sacsejar el món de la música. Bach és el símbol d'aquest ordre que altera el silenci.

Com sol ser habitual en el cinema de Portabella, el discurs no és marcat per cap tipus de retòrica. El director teixeix una estructura minimalista, en la qual els conceptes es troben col·locats entre les clivelles de les imatges, en els talls propis del muntatge. A mida que avança, el film troba el seu ordre. Els camioners que interpreten Bach amb una harmònica ens remeten als nens de la capella de Leipzig; el carnisser que embolica un tros de carn amb la partitura de La passió segons San Mateu ens porta fins l'època romàntica en la qual el geni fou consagrat; i l'afinador cec de pianos fins els vint violonchelistes que interpreten una Sarabanda a l'interior d'un vagó de metro. Sense necessitat de creuar les accions, el collage encaixa i Portabella fa efectiu el seu repte de poder donar forma a l'invisible. En els darreres moments d'aquesta bellíssima pel·lícula, les formes abstractes d'un orgue ens traslladen fins a la materialitat d'una partitura del Magnificat. Johan Sebastian Bach irromp amb tot el seu esplendor perquè després d'un llarg trajecte la música, finalment, s'ha fet corpòria.