Premiada pel millor guió (Paul Laverty) en el darrer Festival de Venècia, En un mundo libre és una història ambientada en la realitat anglosaxona actual, presidida pel "miracle" de la flexibilitat laboral, la globalització, els dobles torns de treball, els salaris baixos i molts consumidors feliços i despreocupats. Angie i la seva companya de pis, Rose, decideixen convertir-se en caps d'elles mateixes tot obrint una agència de treball temporal per a treballadors immigrants, una empresa que actua en un món inestable en el qual el treball és barat i les lleis sols serveixen per ser ignorades.

Des de l'estrictament formal, En un mundo libre conserva les virtuts que apareixen en les millors pel·lícules de Loach. Podria dir-se que la credibilitat de les seves narracions rau en els seus temps morts, en els plànols de transició, en les escenes intranscendents, en les converses de fons: és la seva manera de filmar els carrers, de retratar rostres de pas i de situar-nos davant l'acció el que ens convenç que presenciem quelcom real. Aquesta mateixa sensació desprenen els seus actors, l'accent, vestuari i entrega a l'hora d'interpretar dels quals ens transmeten una veracitat especial. Inclòs podria dir-se que l'estil de Loach arriba a la seva millor expressió com més transparent resulta: si ens fixem en tan bé com estan els actors ( és a dir, en tant que creïbles que resulten) és que la pel·lícula està assolint els seus objectius. Tot açò pot aplicar-se perfectament a la darrera obra del cineasta britànic.

Els llargmetratges de Loach pretenen recollir la realitat exterior amb les armes formals de la representació: la manera de dibuixar els personatges i entorns en el qual es mouen són producte d'una mirada per res forçada, deixa espai perquè els seus intèrprets es mostrin tal qual són i perquè els esdeveniments apareixin davant els nostres ulls. Aquesta és la intenció assolida per En un mundo libre, forçant els fets només l'imprescindible perquè puguin entrar en la càmera.

Des de la perspectiva del director de Lloviendo piedras el cinema no sols serveix per generar emocions estètiques o per satisfer pretensions lúdiques. Si ens vol situar davant la realitat objectiva és per provocar un presa de consciència en l'espectador. Al final del trajecte, Loach ens ha mostrat la necessitat estructural que existeixin immigrants indocumentats que assegurin una mà d'obra dòcil i barata; una classe mitja/baixa autòctona disposada a fer qualsevol cosa per sobreviure i una classe alta que obté més beneficis que mai. Però, per damunt de tot, ens ha dibuixat els problemes de la nostra societat: la pèrdua de valors davant un món despietat, el creixement de la precarietat i del desarrelament i l'augment generalitzat de la violència, també entre nois que creixen sense referents. I ens ho ha mostrat amb una mirada neta i sense sentimentalismes.