Transmetre temes transcendents amb una abassegadora senzillesa. En açò rau la gran virtut del primer llargmetratge de ficció d’una debutant que porta el cinema en les seves venes. Filla d’un dels més anomenats cineastes iranians i germana d’una altra directora ja consagrada, Hana Makhmalbaf té a penes 19 anys però el seu film demostra tanta maduresa com sensibilitat. Emmarcada entre les gegants estàtues dels Budes que els talibans afganesos volaren amb dinamita, la història de la filleta que lluita contra totes les adversitats per anar a escola adquireix una particular volada simbòlica. La discriminació de la dona en una societat masclista es fa més evident encara quan la petita protagonista és atacada per uns filets que juguen a la guerra. Simulen ser soldats americans i la sotmeten a tot tipus de vexacions que, en la seva dimensió simbòlica, agafen una força encara més gran. El pintallavis que alterna la seva funció natural amb la de llapis que la nena no ha pogut aconseguir a canvi d’uns ous és una altra metàfora que reafirma la dimensió cívica i social d’aquesta gran cinta.

La seva simplicitat, sols aparent, l’engrandeix, supera amb escreix el risc de tota pel·lícula amb fillets i la seva vessant poètica travessa fronteres per inscriure la seva lluita contra la intolerància en una dimensió universal.