Quan era petita, Raquel no podia entendre per què pertot es parlava d’amor: a la ràdio de la casa, a la televisió del dissabte per la tarda i, sobretot, a les cançons. Pensava què passaria si no trobava ningú que l’estimés. Ara Raquel se’n va a viure amb en Tomás. Haurà de plantejar-se que és disposada a fer per amor i descobrirà tan bonic i difícil que és estimar a algú de debò.

Hi ha pel·lícules que van creixent agafant-se temps, segons una lògica implacable que les presideix des del guió, de la mateixa manera que n’hi d’altres que neixen d’estereotips dels que faciliten la narració, però deixen un intens sabor a cosa ja sabuda. Autora d’un parell de curts guardonats, llarg temps compromesa amb el projecte d’un llarg que l’hi costat déu i ajuda aixecar, Roser Aguilar ha donat la sorpresa amb un film de dones en el més cabdal dels termes i que aposta per la força dels sentiments. A més, dota els seus problemàtics personatges, gens esquemàtics, de psicologies difícils, tanmateix perfectament comprensibles. Pel·lícula compromesa amb les seves criatures, insòlitament madura i exemplarment elegant, parla de coses greus amb una modèlica manca de solemnitat, però, alhora, amb la més gran serietat del món.