Pietro (Nanni Moretti) és un executiu feliçment casat. La inesperada mort de la seva esposa el sumeix en un estat de perplexitat que barata la seva vida. Ho deixa tot i passa els dies assegut en un banc d’un parc, esperant que la seva filla surti del col·legi.

No és difícil reconèixer el que va veure Nanni Moretti a la novel·la de Sandro Veronesi: l’oportunitat d’explorar altra vegada la geografia del dolor provocada per la pèrdua que tan bons resultats li donà a LA HABITACIÓN DEL HIJO (2001). Les comparacions són odioses però necessàries, ja que CAOS CALMO (2008) és una prolongació amable de l’obra mestra de Moretti. Pietro Paladini, executiu d’una Televisió, és el germà bessó d’aquell psicoanalista Giovanni: burgesos acomodats, responen a una mort sobtada replegant-se en el desconcert. Mentre Giovanni vagava per casa seva, Paladini troba el seu lloc al món en un lloc públic, situat davant del col·legi de la seva filla. La configuració d’aquest petit Paradís que serveix de metàfora de l’Univers personal i professional de l’home contemporani és el més aconseguit d’una pel·lícula que, llevat d’algun excés (una seqüència de sexe ridícula), transmet amb encert la deriva emocional i la necessitat de reconciliació amb ell mateix i amb el món que, qui més qui menys, hom sent en algun moment de la seva vida.