Ha estat un fenomen en el seu país, on ha despertat una controvèrsia lògica i necessària, aquesta pel·lícula és una duríssima crònica de la vida a les favelas de Rio de Janeiro, en concret de la batalla que mantenen la policia corrupta i els narcos. El director José Padilha s’ha inspirat en un llibre escrit per dos antics membres del BOPE (cos d’élite de la policia de Rio de Janeiro al qual pertany el protagonista del film) per parlar de la corrupció policial que copeja les favelas, del narcotràfic, de la familiarització de la canalla amb la violència i, per damunt de tot, de com la podridura esquitxa totes les esferes socials. El seu relat és acarnissat, sense aire. Contràriament de Fernando Mirelles a Ciudad de Dios (2002), Padilha no sofistica la violència sinó que la serveix en sec, amb un estil brut i pseudodocumental. A vegades la seua proposta tendeix perillosament al gènere (per exemple en les escenes d’entrenament que són pur cinema d’acció). I, encara que una de les virtuts del film rau a defugir la típica dicotomia entre bons i dolents, alguns personatges no estan prou matisats com caldria. Tanmateix, si passam per alt aquest error, ens trobam amb una reflexió versemblant i rotunda sobre les distintes cares de la violència i la seva terrible astúcia.