Gabrielle (Ludivine Sagnier), ambiciosa noia del temps en un canal de televisió, s’enamora de Charles ( François Berléand), un madur escriptor que la utilitza i refusa. Per despit, es casa amb Paul (Benoît Maginel), un jove milionari desequilibrat. La primera escena, a ritme de Puccini, és tenyida de vermell, Chabrol demora l’execució d’un assassinat fins als darrers compassos del seu nou ajustament de comptes amb la burgesia de províncies. Inspirat en un succés criminal ocorregut a Nova York el 1906, que Richard Fleischer (La noia del trapezi vermell) i Milos Forman (Ragtime) ja havien portat al cinema, el cineasta francès deriva la intriga cap a una dissecció social en la qual no deixa a ningú benparat.

El triangle integrat per una jove presentadora de TV sense escrúpols, un veterà escriptor obsessionat per les seues conquestes sexuals i un aristocràtic hereu és una bomba de rellotgeria destinada a fer estralls. Chabrol deixa que els seus personatges es defensin amb l’ajut d’uns intèrprets en estat de gràcia, però manca de pietat en el seu veredicte final. Els odia fins al punt de divertir-se amb els seus comportaments bufonescos per, després, ser immisericorde. Els ortodoxos del cinema negre se sentiran tan decebuts com els devots del cinema social. Cal deixar-se endur per la malícia de Chabrol per gaudir plenament d’aquest grand-guignol orquestrat per algú que coneix a fons la frivolitat dels intel·lectuals, el món de la televisió o les excentricitats de l’aristocràcia . El desenllaç no potser altre que la nàusea, i resta clar, a més, que qui la provoca és la mala llet.