HAPPY, UN CUENTO SOBRE LA FELICIDAD (2008) és una passa més en la carrera, a la vegada immensa i desconcertant, del realitzador britànic Mike Leigh. Després de l’aspra i compromesa EL SECRETO DE VERA DRAKE (2004), Leigh s’endinsa en un dels terrenys a on més èxits ha tingut: el de la comèdia agredolça.

Un altre cop tenim una protagonista femenina i de nou un retrat de la societat contemporània en general i de la societat anglesa en particular menys amable del que pot semblar a primera vista. HAPPY... és la història de Poppy (un veritable tour de force interpretatiu de Sally Hawkins) una jove professora de primària que sembla viure en un estat de perpetu optimisme i puerilitat amb resultats contradictoris. Tanmateix, Leigh dosifica el relat perquè l’humor intranscendent es torni un amarg retrat sobre les estratègies per a sobreviure en un món on les relacions interpersonals són sempre més complexes del que semblen. En el film la protagonista viu moments de tensió i crispació amb alguns dels secundaris representants de diferents sectors d’un país sacsejat per l’atur, la violència soterrada i els problemes socials.

Dividida en diferents quadres i combinant la comèdia amb el drama, HAPPY... sembla un passatemps intranscendent, però altra vegada Leigh sap introduir diàlegs intel·ligents emmarcats en una sàvia combinació dels enquadres tancats amb els grans plans dels carrers i parcs per on pul·lula la protagonista sembrant alhora goig i confusió.

Contràriament a Ken Loach o Stephen Frears, Mike Leigh tria la calma, la modèstia i la calidesa per retratar els mals socials del Regne Unit contemporani. I és en aquest equilibri entre tendresa i dolor on el realitzador juga les seves millores cartes, i deixa l’espectador amb la sensació que ha assistit a una història menys banal i colorista del que aparenta. Un retrat, alhora individual i coral, d’éssers feliços en un món infeliç.