El primer que crida l’atenció de la mirada de Matteo Garrone sobre la Camorra italiana és el seva obsessió per treure-li tot el glamour. El territori feudal de la màfia és una Itàlia desolada, un paisatge després de la batalla que sembla tan lluny de l’Europa del benestar com prop de les runes d’una guerra que pot no acabar mai. Veient Gomorra es té la sensació d’escoltar el darrer sospir d’uns quants morts vivents que encara no saben que ho són: el comptable que reparteix diners entre els que tenen algun familiar a la presó, els nois que vagarejen pels suburbis o els individus que enterren residus tòxics il·legalment són fantasmes que vaguen erràtics per un purgatori apocalíptic. Son titelles els fils de les quals son mogudes per un poder invisible però omnipresent, que interconnecta les seves vides en un mosaic desdramatitzat, observat per Garrone amb l’austeritat necessària per a què l’espectador pugui suportar la cruesa de les seves conclusions. Gomorra és un estòlid part de guerra que no necessita donar lliçons d’ètica: només mostrant els fet, terrorífics en la seva eloqüència, ens gela la sang.