Menys radical en la seva resolució final que BATTLE ROYALE (2000) (la bestialitat perpetrada pel japonés Kinji Fukasaku), és aquest un dels rars productes contemporanis de masses que indaguen, en clau metafòrica, en el valor de l’educació en el món d’avui; però no menys punyent en el que fa a construir una història funcionalment didàctica sobre l’autoritat i els múltiples carències i excessos d’aquesta. LA OLA arriba fins a nosaltres precedida per una de les més gran recaptacions de la història del cinema alemany. I no és per a menys: a un país tan afecte als uniformes i a la veu de mando com ha estat l’Alemanya dels dos darrers segles, segur que un llargmetratge que li recordi, encara que sigui en clau forçada (massa forçada veritablement), aquesta tradició, ha de interessar-li per força.

El menys important és que les maneres del film dirigit per Dennis Gansel a a partir de la novel·la de Todd Strasser siguin més aviat rudimentàries, o que les situacions es forcin a vegades fins el límit del versemblant; el que veritablement importa, al cap i al fi, és que funciona com una implacable paràbola sobre les arrels de l’autoritat mal entesa... i per damunt de tot pel consum d’aquest mateixos adolescents que són els seus protagonistes.