Les pel·lícules que sublimen la cuina, tot un subgènere, acostumen a apel·lar als infinits plaers que provoca una bona recepta i a l’exquisidesa, refinament i sensualitat que comporta l’excessivament massa venerat món dels fogons. El plat com a arma de seducció ja és un tòpic. Per açò, el fet que un dels dos entorns en els qual es desenvolupa la doble història a ESTÓMAGO (o els dos temps en què es conta una mateixa trajectòria) sigui una presó, marca una diferència. A més, en el segon i força guardonat llargmetratge de Marcos Jorge, la cuina, sense perdre la seva capacitat seductora, és per damunt de tot un camí cap al poder. O cap a la perdició.

L’estructura de la peculiar història de Raimundo Nonato, un home tan singular i anodí com el seu cognom, va revelant dos temps en la vida d’un perdedor que cerca el seu lloc al món. La manera com s’entrellacen aquest dos temps narratius dóna personalitat i força a un plantejament que sempre té present la ironia, ja sigui per donar la volta al drama carcerari, o per mantenir la credibilitat en les aspiracions sentimentals d’un film que, entre el sucre i l’acidesa, opta més bé pel segon. No és negra, però sí picant, i encara que els seus recursos se repeteixen massa i sembla esgotar-se, té assegurat el bon regust final.