Fantasies per a un públic infantil? Fins no fa gaire, recórrer a l’animació en qualsevol format, cinematogràfic o no, es relacionava amb la construcció d’un món imaginari destinat als més petits de la casa.

Però tant en el cinema com en la novel·la gràfica, l’animació s’està convertint en un recurs cada cop més habitual per apropar-se a unes realitats a les quals els mitjans habituals del registre documental no hi arriben.

VALS CON BASHIR (2008) és una pel·lícula autobiogràfica que té molt de teràpia personal. La cinta israeliana s’inicia amb un malson, el que té un amic del cineasta Ari Folman de forma recurrent: el persegueixen 26 cans. Els dos homes arriben a la conclusió que té a veure amb una missió que realitzaren per l’exèrcit israelià. El malson és el detonant perquè el director iniciï el viatge per recuperar una part de la seva memòria que sembla haver-se esborrat: a penes recorda res de la seva participació com a membre de l’exèrcit a la primera guerra del Líban el 1982 durant la qual es produïren les massacres de refugiats palestins als camps de Sabra i Chatila. Folman retroba amics i companys de l’època per, a través de les seues converses, ajudar a fer surar les experiències comunes.

Definida pel seu mateix autor com un documental d’animació, VALS CON BASHIR salva aquesta aparent paradoxa fent ús dels dibuixos per transmetre una experiència personal de la guerra que difícilment podria representar-se amb imatges reals, alhora que aprofita l’enfocament documental per registrar els testimonis d’uns fets històrics. La falta d’imatges, en els arxius i en la seva memòria, de la presència israeliana a la guerra del Líban, impulsaren el director a l’animació tot convençut que açò li donaria més joc que la reconstrucció dramàtica.

Efectivament, aquesta tècnica li ha permès edificar un film en diferents capes, en la qual la percepció pròpia del conflicte bèl·lic es combina amb el retrat de l’experiència col·lectiva d’una guerra i la reflexió sobre la desmemòria històrica. Com a film bèl·lic , VALS CON BASHIR s’alinea amb títols com UNO ROJO DIVISIÓN DE CHOQUE (Samuel Fuller, 1980) en tant que no cerca la suposada èpica del combat ni tampoc la denúncia en base a una tesi. És un cinema bèl·lic que es construeix a partir de les vivències viscudes, fins el punt que el testimoni personal acaba atorgant credibilitat i emoció a tot el conjunt.