Si AMERICAN BEAUTY (1999) era un retrat demolidor i tragicòmic de l’Amèrica subterrània, la subjacent sota la respectabilitat de la classe mitjana-alta, REVOLUTIONARY ROAD (2008) torna a transitar els mateixos viaranys descarregant-los de comicitat i remuntant la seva mirada a la societat dels anys 50. Els tràgics i impol·luts viaranys que tan bé sap transitar Sam Mendes.

Revolutionary road és sincera, dolorosa i portada a terme amb innegable ofici. Mendes torna a demostrar la seva habilitat a l’hora de posar en pantalla somnis trencats i crisis emocionals. Mostrar el desencant americà poques vegades s’ha revelat tan eficaç com en mans del director britànic, fet cos ara en un jove i somiador matrimoni que prest es veu renunciant a les seves esperances per confinar-se a una vida sota els paràmetres d’una classe social la qual els dicta des del primer fins el darrer dels passos vitals a seguir, estretament vigilats pels seus modèlics veïns. La revolució davant aquesta realitat té un cost que els protagonistes es plantegen afrontar deixant endarrera la seva avorrida existència per iniciar una nova vida a Europa. Tanmateix, el cost de la no culminació dels seus propòsits té un efecte més devastador, des del moment en el que April (Kate Winslet) no sap resignar-se al paper assignat d’ama de casa i mare dels fills de Frank (Leonardo DiCaprio), el qual no s’atreveix a abandonar la seguretat d’una feina, estable però deshumanitzada, per mirar de descobrir què li hauria agradat fer realment a la vida.

Tot plegat la cinta de Mendes és un relat sobre la desil·lusió, un crit que proclama allò tan callat per tants i tants títols limitats a perpetuar típiques imatges idíl·liques sobre la família i la vida residencial. Igual que a CAMINO A LA PERDICIÓN (2002) la perfecció formal de la cinta frega la perfecció, des de l’excelsa fotografia de Roger Deakins fins a una posada en escena que torna a destacar els miralls, aquí més que mai reflexos d’ànimes escorxant-se sense remei. Però a més, Mendes canvia de temps i de context sense que la seva hipnòtica narrativa perdi pistonada tot proposant valuoses estampes de la massa capitalista movent-se mecànicament completament mancada de voluntat pròpia. És terrible el pla en el qual Frank es perd en un mar de capells i trajos de terrorífica uniformitat.

Al llindar dels excessos del drama lacrimogen, REVOLUTIONARY ROAD acaba imposant-se com una història eficaç en la seva apel·lació d’un públic que en molts de casos es sentirà proper al relat. La credibilitat i força que destil·la la pel·lícula, amèn de la seva fèrria direcció, es deuen en bona part a uns actors en estat de gràcia. Leonardo DiCaprio tancat en una inseguretat i egoisme motivats per la seva por a ser feliç. Kate Winslet, primer inesgotable en el seu afany per ressuscitar el seu matrimoni i la seva vida, resignada llavors i condemnada a una tràgica i tremebunda rendició. Ambdós cregueren, lluitaren i perderen aquesta terriblement bella revolució.