Després del laberint egocèntric de 2046 (2004), a Wong Kar-Wai li ha vingut bé oxigenar-se en un altre territori per, en definitiva, reafirmar les seues pròpies essències des d’una altra perspectiva. Llums de neó, carretera americana i música de Ry Cooder semblen contravenir els postulats del director de DESEANDO AMAR (vista a Cine Club l’any 2001), però és només una aparença; en realitat amplia i diversifica les possibilitats del seu romanticisme exacerbat. Igual que l’accent de Nat King Cole cantant en castellà afegeix una dimensió mítica a les cançons paladejades per un estranger, Wong Kar-Wai es permet un exercici d’apropiació d’una cultura aliena per adaptar-la als seus propis manaments estètics. A través dels colors, dels objectes i els sons, en un devessall de sensualitat que va més enllà del purament carnal (tot i que aquesta besada en doble direcció és una de les més atractives en molts anys), MY BLUEBERRY NIGHTS aplica un seguit de tòpics (l’abandonament amorós, la road movie, la trobada amb personatges de diversa índole) per distorsionar-los mitjançant elaborades imatges carregades de sensacions, més enllà del purament narratiu. És potser la pel·lícula que a Wim Wenders li agradaria fer (tradició genèrica més sentit de la modernitat) però que ja no pot.