Mai fins avui no ens ha defraudat Agnès Jaoui amb els seus guions i la seva construcció de personatges (PARA TODOS LOS GUSTOS (2000) i COMO UNA IMAGEN (2004), ambdues vistes al nostre CineClub), i en el cas de HÁBLAME DE LA LLUVIA (2008) torna a demostrar la seva sensibilitat i intel·ligència. Basten uns personatges organitzats en petits cercles afectius o professionals per a dibuixar tot un ventall de psicologies, un repertori d’actituds vers els altres, una crítica a temes actuals. Altre cop, una pel·lícula coral amb interferències i velles ferides, mons personals que es trenquen i d’altres que miren d’afermar-se, on els personatges són de carn i os, el que vol dir debilitat, orgull i aparences, però també penediment, sentiment i noblesa. La mirada de Jaoui és realista i versemblant perquè contempla els herois del carrer amb les seves esquerdes i misèries, però també amb els ressorts d’humanitat que els permeten conviure i superar situacions dramàtiques en principi insolubles.

Com a gotes de pluja van caient uns magnífics i intel·ligents diàlegs fins a radiografiar uns individus de vida una mica desafinada. Agathe Villanova és una política feminista i autoritària que arriba de vacances a la seva casa materna. Allà hi viu la seva germana Florence, d’aparença fràgil i amb problemes en el seu matrimoni, ja que s’ha enamorat de Michel, director de cinema en crisi que pretén fer un reportatge sobre dones amb èxit, entrevistant per açò a Agathe. En aquest feina l’ajudarà Karim, bidell d’un hotel amb somnis de documentalista la mare del qual treballa a la casa de Florence i Agathe des que eren petites. En les seves relacions i davant la càmera, sura la veritat de les seves vides insatisfetes, la seva necessitat que algú els escolti i també de pensar en els altres o demanar perdó, el seu afany de mantenir una bona imatge i l’oportunitat de ser un mateix i no ocultar dubtes i flaqueses.

Aquest és un univers temàtic ja present en els seus anteriors films, però que aquí s’amara d’un més gran sentit de l’humor, intel·ligent i fi, amb comentaris plens de mordacitat però també d’elegància i respecte i amb una expressivitat gestual que no arriba a caure en l’histriònic ni exagerat. La classe política no en surt ben parada. És força divertida l’escena de les ovelles, així com tampoc la dels cineastes, professions ambdues que s’apropen a la realitat per recrear-la en la imatge i distorsionar-la fins fer-la irreconeixible. Tanmateix, ni uns ni altres són retratats d’una peça, perquè els seus representants són tractats amb matisos i humanitat, comprenent-los i donant-los una nova oportunitat per reconstruir les seves vides. La diversitat de classes socials té en Karim l’exponent del modest immigrant amb idees pròpies, audaç i intel·ligent, capaç d’exigir els seus drets.

Encara que li costi una mica arrancar, som davant un bon guió per una pel·lícula de situacions, amb una història local que pot elevar-se a la categoria d’universal sense perdre frescor ni caure en la pedanteria. La directora aixeca aquesta obra de càmera amb un trio d’excel·lents actors que encapçala ella mateixa en el paper de política segura de sí mateixa, el segueixen el seu marit en la vida real, Jean Pierre-Bacri, també guionista, i un contingut Jamel Debbouze.