No és casualitat que la millor cinta de gàngsters nord-americana sigui italiana. Ni que la millor pel·lícula de Scorsese sigui firmada per un transalpí com Michele Placido, actor discret que darrera la càmera ha aconseguit quasi disputar-li el tron d’obra magistral criminal a L’Erase una vez en América, de Sergio Leone. Ho assoleix amb un film que, igual que el de Leone, sublima els mecànics aspectes genèrics (val a dir que superbs: vegeu les seqüències de les elaborades emboscades i assassinats) per centrar-se en l’immortal drama de l’ambició, la glòria, la imperfecció humanes... Poques vegades la ciutat de Roma, objectiu de conquesta dels protagonistes, apareix davant els nostres ulls de forma nítida: és una ciutat abstracta de putes, antres, camells i corrupció destinada a dessagnar l’amistat d’uns nous Bòrgia sorgits dels ravals, Frío, Búfalo, El Dandi... són, com la fraternal i tràgica família del Rocco de Visconti, mers peons d’un destí fatal. Tampoc no és gratuït citar, en un univers formal de zooms a plans de detall, de manierisme en set-pieces de tensió, al Francesco Rosi de Salvatore Giuliano. Quan el cinema italià ha begut de fonts cinematogràfiques USA (Western, terror o policial) no ha deixat de desmitificar-les, de millorar-les.