El Juguete del viento de César Manrique, situat en la rotonda de Tahiche (Lanzarote), presideix la cruïlla clau en el complicat laberint narratiu de LOS ABRAZOS ROTOS (2009): no és imprudent considerar que Almodóvar pot haver vist en l’escultura el símbol perfecte d’aquesta cosmologia d’afectes, obsessions, amors condemnats, traïcions i d’altres passions orbitals que donen forma a la seva pel·lícula. La distància que separa la creació de Manrique de la darrera cinta d’Almodóvar potser també serveixi per explicar el que separa el rotund, inapel·lable treball que Los abrazos rotos hagués pogut ser de la magnètica, ambiciosa però massa digressiva i desequilibrada pel·lícula que ha acabat essent. L'escultura de Manrique es podria dir el resultat d’un procés sostractiu que culmina en una coreografia de formes essencials en perpetu (i variable) diàleg amb el paisatge.

Los abrazos rotos, per la seva banda, és una manifestació extremada del que podria anomenar-se el Barroc Almodovarià, concepte que de ben segur arribà a la plenitud amb HABLE CON ELLA (2002) i LA MALA EDUCACIÓN (2004), un joc de màscares, temps, nivells narratius i registres estètics que, del primer fins el darrer fotograma, porten gravada a foc la identitat del seu creador, però sota la qual discorre la força d’una altra pel·lícula possible, força més lleugera de formes, menys enamorada de les seues carreteres secundàries i els seus desviaments argumentals, més inflexible a l’hora de decidir quin tipus de discurs vol ser.