El director John Webster convenç la seva dona i els seus dos fills que tota la família ha de començar una «dieta de petroli» durant un any sencer, però sense abandonar el seu estil de vida suburbà de família de classe mitjana. L’experiència esdevé una comèdia d’errors: acabaran qüestionant els seus valors, posant a prova la seva força de voluntat i, en última instància, la seva felicitat. El director apunta: «Un film sobre el canvi climàtic pot tenir fe en la humanitat i esperança en el futur però aquest està fet d’una cosa més gran, com em va dir la meva dona, potser jo he fet aquest film per convicció, però ella (i els nens) per amor.»

«No em vaig sentir personalment afectat fins que vaig veure els canvis al meu voltant, en els arbres i plantes del fràgil arxipèlag finlandès. Em decidí a fer un film documental en part per a dedimir-me dels meus pecats, però també perque és una cosa que sé com fer.»

«Per què, quan la civilització veu que s’encarrila cap al desastre, aconsegueix evitar sempre el tema? Quines són les raons per les quals ens resulta tan difícil canviar, encara que tinguem tan bons motius per fer-ho? Coneixem les conseqüències dels nostres actes. Sabem que el nostre estil de vida fa al planeta. La ciència del antropogènic canvi climàtic és indiscutible. I gent com jo mateix, visquent a l’estil occidental de classe mitjana, ens trobem en el nucli del problema: som els que més consumim, els que més contaminem, però no podem evitar-ho. Així doncs, tenim l’imperatiu moral d’aturar de fer això que sabem que està malament i canviar.»