El Festival de Cannes de l’any passat premià al turc Nuri Bilge Ceylan amb el Premi a la millor direcció pel seu treball a TRES MONOS (2008). Una decisió justa i merescuda sense cap dubte. Resulta difícil adscriure el film a un gènere en concret perquè hi ha retalls de molts. Hi ha gènere negre: un polític mesquí Servet (Ercan Kesal) demana al seu xofer Eyup (Yavuz Bingöl) que s’autoinculpi d’un crim que pot acabar amb la seva carrera pública a canvi de diners quan surti de la presó; hi ha denúncia sociopolítica, la mirada de Ceylan sobre la classe política i la societat turca és de tot menys complaent; hi ha molt de neorealisme en el tractament de la vida quotidiana de Hazer (Hatice Aslan) qui aprofita l’empresonament del seu marit per relacionar-se amb Servet, a qui veu com a darrera possibilitat per sortir de la seva mísera i desgraciada vida; i finalment hi ha per damunt de tot, una desolada mirada cap a la família, en la qual es centra i grata, de forma obsessiva, la càmera del director turc, descobrint-hi la misèria moral, la frustració sexual, la violència latent, els desafectes i les mentires que la corrompen.

Amb fredor nòrdica, ja que és un admirador de Bergman, usant una economia en el llenguatge que l’apropa a Bresson, no hi ha violència explicita en les imatges, però aquesta es respira sempre, i amb uns actors en estat de gràcia, Ceylan construeix aquest drama sòrdid i tallant, traspassat per la mort i per l’adulteri, sense cap concessió, d’una austeritat tan aclaparadora com efectiva.