«Tots els records són una merda. Tot el que hi ha fora d’aquesta habitació és una merda...», exclamava Marlon Brando en el microcosmos de quatre parets, matalàs i mantequilla de El último tango en París (1972). Quelcom que també podria cridar el Sergi López de Mapa de los sonidos de Tokyo, darrera pel·lícula d’Isabel Coixet, de no poques semblances amb el film de Bertolucci. Açò sí, en l’univers de la catalana no hi caben apartaments atrotinats, matalassos deslluïts, les rates i l’existencialisme. El microcosmos de Coixet, una habitació d’hotel que simula un vagó de metro de París, on un venedor de vins català i una sicària japonesa donen curs a la seua passió, té les traces habituals del seu cinema: manierista, afectat, colorista. Tanmateix, Coixet ha trobat aquesta vegada la fórmula perquè l’obra no resulti impostada: ha afegit artifici al seu artifici habitual; l’estil Coixet ha trobat en el sofisticat (i falsari) Tokio el seu lloc per a ser emmarcat.

Després de la mesura i la delicadesa desplegades en la notable ELEGY (2008), Mapa de los sonidos de Tokyo flueix com una catarata gràcies a una posada en escena elegant, mai grandiloqüent, estalonada en un mar de sons i olors (dels grius al tràfec nocturn, del sushi al vi del Penedès), que es degusten mentre els protagonistes experimenten en l’art de la penetració. Com en El darrer tango, hi ha un home torturat pel suïcidi de la seva parella, una explosió sexual amb una desconeguda i la incapacitat per fugir del passat i d’un destí tràgic. Ambdues pel·lícules comparteixen fins i tot un dispar que posa fi al frenesí, al suplici.

Tanmateix, Coixet, que ja havia abandonat a la seva sort durant més de mitja hora un narrador que només li serveix per la presentació de personatges, remata la seva bona tasca amb una doble estocada: un inversemblant assassí i una cançó d’Anthony and the Johnsons, esdevinguts definitivament en un clixé de cosa guai més que un segell d’autoria.