«Qui es cregui el més gran que vagi al cementiri i veurà el que és el seu món: un pam de terra!» L’americà Jim Jarmusch ha demostrat al llarg de la seva carrera una vocació universal, un afany per intentar capturar el que uneix la humanitat la qual sembla desviure’s a mostrar el que ens separa.

Tanmateix, cap de les seves obres anteriors havia resumit de forma tan clara el seu esperit de concòrdia com la frase que encapçala aquesta ressenya: un d’aquells dits populars basats en la saviesa de l’experiència, contingut en un cant flamenc que sona amb poderós brio en un parell de moments de LOS LÍMITES DEL CONTROL (2009), la seva nova pel·lícula, ambientada quasi íntegrament en Espanya. Aquesta petenera pel flamenc trist i amb fama de provocar «mal fario» serveix a Jarmusch per dues coses ben diferents: la primera arrodonir amb ella una trama d’aparent intriga, una pel·lícula d’espionatge sense una gota d’acció, la qual s’estalona en una estructura de cercles concèntrics que sembla contenir en el seu nucli un consell tan contundent com una pedrada; i segon, per revelar-se altre cop con un dels cineastes que millor s’integren en terrenys aparentment inhòspits, que millor grata allà a on d’altres només veuen un superficial exercici de turisme cinematogràfic, que millor maneja les odissees d’un individu que deambula per territoris desconeguts.

Mitjançant la poderosa fotografia de Christopher Doyle (PARANOID PARK) Madrid, Sevilla i Almeria llueixen en el film de Jarmusch com a fascinants microcosmos a mig camí entre el sobrenatural i el mundà, entre el postapocalíptic i el demencial. Així, la seva càmera decideix filmar las voreres més brutes i depauperades del madrileny barri de Malasaña per acabar composant amb elles un escenari darrer crit en disseny artístic. El director de BAJO EL PESO DE LA LEY (1986) i NOCHE EN LA TIERRA (1991) ha construït una petita joia deliberadament anti-comercial la qual, partint d’una intriga amb espies, missatges xifrats, diamants i caps mafiosos, acaba endinsant el seu esmolat puntal en l’absurd de Samuel Beckett, en la il·lustració d’un cante jondo que transporta fins una dimensió paral·lela, en un poderós rosari de referències artístiques (de Franz Schubert a Antonio López, d’Alfred Hitchcock a Aki Kaurismäki).