Joventuts Musicals de Ciutadella
AMB EL SUPORT DE
Ajuntament de Ciutadella de Menorca
Consell Insular de Menorca
Govern de les Illes Balears
Obra social “Sa Nostra”
Instituto Nacional de las Artes Escénicas y de la Música

Bird

PosterPaís:Estats Units (1988)
Durada:161 minuts
Direcció:Clint Eastwood
Guió:Joel Oliansky
Música:Lennie Niehaus
Fotografia:Jack N. Green
Intèrprets:Forest Whitaker, Diane Venora, Michael Zelniker, Samuel E. Wright, Keith David, Michael McGuire, etc.
Projeccions:Dimecres 28 d’abril de 2010 a les 20:45
Dijous 29 d’abril de 2010 a les 20:45

Ressenya

Sessió programada conjutament amb l’associació Jazz Obert dins el marc del seu Festival Internacional de Jazz de Menorca.


A BIRD es plasmen els darrers anys de la vida de Charlie Parker «Bird», saxofonista que revolucionà el jazz dels anys quaranta amb la introducció del Bebop. Fou reivindicat per la generació beat, amb Jack Kerouac al capdavant, i Julio Cortázar s’inspirà en la seva vida per escriure EL PERSEGUIDOR. Només la seva afecció a les drogues i l’alcohol impediren que Parker desenvolupés plenament el seu talent. Tot i així , malgrat la seva prematura mort, segueix essent un dels més grans jazzmen de la història. Parker era un geni que portava a dins l’autodestrucció. El Bebop fou tot una revolució, igual que la vida del seu màxim exponent. Amb Charlie Parker és impossible dissociar la seva vida de la seva obra, de fet, el consum d’heroïna i alcohol viu dels mateixos batecs que desbocaven la seva creativitat. Parker va morir als 34 anys, víctima d’un atac de cor. Quan li van fer l’autòpsia, el seu cos estava tan maltractat per la seva addicció a les drogues que el doctor explicà que aquell semblava un cos d’un home de 60 anys.

Clint Eastwood recrea els darrers anys del músic posant l’accent en els seus misteris, en les seves debilitats i fortaleses, en els seus flirteigs amb les dones, en la seva relació amb les drogues, en els problemes de la segregació racial... En mans d’un director menys experimentat, açò haguria donat peu a un relat novel·lat, autocomplaent i crític, però el resultat final és molt més sensible. En allunyar-se d’una narració tradicional, la del biòpic, que consisteix a mostrar-nos en ordre cronològic les vicissituds del biografiat, Eastowood reïx d’eliminar l’anecdòtic per subratllar la genialitat del músic. A ell no li interessen les històries de superació d’un jove pobre que assoleix altes fites de popularitat i reconeixement amb la seva música. Tampoc no es mostra atret per l’ascensió i caiguda als inferns de l’artista. Eastwood centra la mirada en la persona i, així mateix, ens torna una fotografia de l’ànima d’un home, amb totes les seves virtuts i defectes, sense màscares de complaença, Eastwood se submergeix en l’ànima de l’artista apropant-nos a la seva febre creadora, a la seva essència.

Eastwood disposa de dos actors esplèndids (Forest Whitaker i Diane Venora) i d’un equip tècnic excel·lent en el qual destaquen Lennie Niehaus, que es va fer càrrec de la banda sonora (va fer net les cintes originals de les gravacions de Parker, aïllar el seu saxo i enregistrà de nou amb la resta d’instruments) i Jack N. Green responsable d’una fotografia obscura i tenebrosa que esdevé vital en la posada en escena i la dramatització de la història, ja que defineix l’estat d’ànim i la forma autodestructiva d’entendre la vida que tenia Charlie Parker. De fet, Bird és una pel·lícula vocacionalment nocturna, tant és així que molt poques escenes transcorren a la llum del dia.

Acabem dient que la reconstrucció de l’època és força versemblant. En aquest sentit, juguen un paper pregon l’ambient dels carrers i els night-clubs i, per suposat, la música que més enllà de proporcionar el fons sonor esdevé un personatge principal de la narració.