En molts dels comentaris que s’escriviren a rel de l’estrena de La cinta blanca en el Festival de Canes, on guanyà La Palma d’Or amb tot mèrit, se citava com a referent per entendre el nou treball d’Haneke una pel·lícula de Wolf Rilla de l’any 1960 titulada Village of the Damned. És molt probable que Haneke tingués al cap aquest film que degué de veure amb 18 anys quan decidí escriure un guió que s’endinsava en l’ou de la serp del nazisme. Una història ambientada en un idíl·lic poble austríac pocs mesos abans de l’inici de la Primera Guerra Mundial, on comencen a succeir fets estranys i en el qual es va estenent-se la taca de la maldat, la por i la desconfiança. Igual que en el film de Rilla, també aquí és un mestre el testimoni impotent de com en aquest petit poble, un grup d’encantadors i rossos nens imposin la seua puresa, sembrant la llavor que sols 20 anys més tard fructificaria en l’arbre podrit del nazisme.

Rodada en un blanc i negre enlluernador en els seus contrastos, en uns paisatges d’una bellesa sublim, amb uns actors magnífics, especialment els nens que destil·len una perillosa innocència, La cinta blanca comença com un conte fantàstic i acaba com un relat d’autèntic terror.