Lamentablement no podrem projectar Moon (2009) de Duncan Jones degut a un problema de distribució, però hen programat aquesta substitució tant o més interessant. Serà una còpia doblada al castellà.

Prendre un fet històric poc difós, malgrat les enormes dimensions de la tragèdia, i mirar de mantenir un equilibri entre l’èpica que el relat porta a dins i el dol degut a tantes víctimes i tanta injustícia callada, precisava d’una estètica, un to i una actitud molt precises. Lu Chuan ho ha aconseguit optant per una atrevida estructura. La pel·lícula comença en plena batalla, però no dona treva: no es tracta d’impactar amb una mica d’espectacle pirotècnic, sinó d’endinsar de ple l’espectador des del primer minut i durant quasi una hora en l’horror d’una guerra, en el dolor d’un poble massacrat. Les dues parts del film, que va de l’abstracte al concret , de l’horror massiu al drama privat, troben una unitat total en la construcció d’unes imatges molt poderoses. El blanc i negre no busca el símil documental: és una arma demolidora per reflectir amb més gran precisió el dol i el respecte per aquest poble xinès massacrat pels japonesos l’any 1937. Cinema grandiós i contingut alhora. Impressionant en les formes, respectuós amb el que conta.