Dansar sobre el mirall

Magí Garcías

 

MAGÍ GARCIAS – PIANO

Magí Garcías (Palma, Mallorca, 1994) és un dels pianistes mallorquins més destacats de la seva generació. Format a Palma, Madrid, Saragossa, Weimar i Nuremberg, ha desenvolupat una trajectòria artística marcada per la versatilitat, combinant l’activitat com a solista amb una intensa dedicació a la música de cambra, la composició i la docència. Entre els seus mestres figuren Iván Cítera, Natalia Trull, Claudio Martínez-Mehner i Gerlinde Otto, i ha estat distingit amb diversos premis nacionals i internacionals, entre els quals el Steinway Förderpreis i el Premi Art Jove de les Illes Balears.

Ha actuat com a solista i músic de cambra a nombrosos països europeus i en festivals de referència com el Festival Internacional Chopin de Valldemossa, el Festival Internacional de Deià o l’Inclàssic. La seva activitat concertística conviu amb una destacada tasca creativa, reflectida en enregistraments i projectes propis com Abans que t’adormis, homenatge al compositor Sergi Ramis, Nuredduna o Palma, ciutat trista, obres que revelen una veu artística profundament arrelada a la cultura mallorquina i oberta al diàleg amb altres disciplines.

Reconegut per la sensibilitat interpretativa i la curiositat intel·lectual, Magí Garcías desenvolupa una carrera que integra interpretació, creació i reflexió artística, consolidant-se com una de les personalitats més singulars del panorama musical balear contemporani.

PROGRAMA

DANSAR SOBRE EL MIRALL

per Magí Garcías

Compta una obra musical amb la capacitat d’esdevenir un mirall on es revelen infinites

qüestions sobre l’ésser humà? Compta una obra musical amb el poder de fer-nos mirar

dins nostre? De ser així, aquest programa proposa humilment un viatge des del jo

fragmentat i el subconscient fins l’absolut.

El ball de màscares: una constel·lació de personatges

El Carnaval de Schumann és molt més que una obra pianística: és un espai simbòlic, un

gran saló de ball imaginari on el compositor es concedeix la llibertat de ser múltiple. En

aquesta “festa disfressada”, Schumann es legitima com a artista modern: ja no parla amb

una sola veu, sinó amb moltes.

El cicle es construeix sobre la connexió entre les notes musicals en notació alemanya i

les paraules, (A-S-C-H, S-C-H-A), que amaguen noms i identitats —la ciutat d’Asch,

Ernestine von Fricken, el mateix Schumann— i converteixen l’obra en un joc d’enigmes i

miralls. Però el més revelador és l’aparició dels seus alter egos, Florestan i Eusebius,

figures que encarnen la seva visió de l’individu multipolar: l’impulsiu i l’introvertit, el foc i

el somni, l’exaltació i la contemplació. El Carnaval no els oposa: els fa dansar en el

mateix espai, com a parts inseparables d’un mateix jo.

Aquesta dramatització interior connecta amb l’esperit de la commedia dell’arte: un

teatre de màscares on els personatges són arquetips emocionals més que individus

realistes. Les peces dedicades a Arlequin, Pantalone, Colombine o Pierrot evoquen

directament aquest món teatral. Però Schumann hi introdueix un gir romàntic: les

màscares no oculten la identitat, sinó que la revelen en la seva pluralitat.

El saló del Carnaval esdevé així un espai de llibertat psicològica i artística. Hi conviuen

figures reals (Chopin, Paganini), personatges teatrals i projeccions íntimes. En aquest

sentit, l’obra anticipa una idea fonamental: el jo no és unitari, sinó una constel·lació.

Un jardí sublim i decadent: Claude

Debussy i Lili Boulanger

Després del bullici del nostre ball de màscares, el programa es trasllada a un jardí

decadent i silenciós. Al centre, un estany. La seva superfície tremolosa reflecteix el món

exterior, però també ens atrau cap endins: cap a les zones més obscures de la psique.

A Reflets dans l’eau, Debussy converteix el piano en matèria líquida. Les figures

ondulants, els ressons i les “alquímies” harmòniques dissolen la forma en sensació pura.

No és només una pintura impressionista: és una experiència interior. L’aigua actua ara

com un mirall simbòlic.

L’èxtasi sonor i la introspecció profunda no s’oposen: es fonen. Debussy esculpeix

l’instant efímer i alhora suggereix una profunditat insondable. El jardí esdevé espai

mental, i l’oient, contemplant-lo, es contempla.

La figura de Lili Boulanger —visionària, i amb una vida truncada massa prest— introdueix

tres miniatures que podem imaginar com tres jardins interiors, tres moments en el

temps i tres estats vitals:

• (D’un vieux jardin) — La memòria de la joventut en un espai antic, on el temps

encara respira amb tendresa.

• (D’un jardin clair) — La plenitud present, la transparència i la puresa d’una llum

sense ombra.

• (Cortège) — El moviment de la vida que avança, i el temps que et persegueix

mentres l’amor i la joventut s’escolen entre els dits de les mans.

Boulanger uneix ingenuïtat i refinament amb una harmonia alquímica, cosina-germana

de Debussy i que sembla venir d’un altre temps: antic i modern alhora.

La natura interrogada: Vallée d’Obermann

El viatge culmina a la Vallée d’Obermann de Liszt, una de les grans meditacions del

romanticisme pianístic. Inspirada en la novel·la d’Etienne de Senancour, l’obra planteja

una pregunta essencial: què significa existir davant la immensitat de la natura?

La vall no és només paisatge: és un espai metafísic. L’ésser humà hi busca respostes —

identitat, sentit, transcendència— i només troba ressonàncies. Liszt transforma aquesta

inquietud en arquitectura sonora: des de la desolació inicial fins a la revelació final, la

música travessa dubte, anhel i exaltació.

Després del saló de màscares i dels jardins interiors, la natura apareix com a últim mirall:

no el del jo fragmentat ni el del subconscient, sinó el de l’absolut.

Robert Schumann (1810–1856)

Carnaval, Op. 9 —Scènes mignonnes sur quatre notes (1834–35; pub. 1837) per a piano.

I. Préambule

II. Pierrot

III. Arlequin

IV. Valse noble

V. Eusebius

VI. Florestan

VII. Coquette

VIII. Réplique

IX. Papillons

X. A.S.C.H. – S.C.H.A. (Lettres dansantes)

XI. Chiarina

XII. Chopin

XIII. Estrella

XIV. Reconnaissance

XV. Pantalon et Colombine

XVI. Valse allemande

XVII. Paganini

XVIII. Aveu

XIX. Promenade

XX. Pause

XXI. Marche des Davidsbündler contre les Philistins

Claude Debussy (1862–1918)

Reflets dans l’eau —Images, 1r llibre (1905) per a piano.

Lili Boulanger (1893–1918)

Trois morceaux pour piano

D’un vieux jardin (1914)

D’un jardin clair (1914)

Cortège (1914)

Franz Liszt (1811–1886)

Vallée d’Obermann —De Années de pèlerinage, 1er llibre: Suisse