Erika Kohut és una rigorosa professora de piano en el Conservatori de Viena. Tot just acaba de fer quaranta anys i viu amb la seva mare, una sufocant influència de la qual s'escapa regularment anant a cinemes i espectacles pornogràfics per tal de satisfer la seva forta repressió sexual. Una repressió provocada en part per la seva família: un pare internat a un manicomi i una mare histèricament possessiva. A aquesta tendència voyeurista se li afegeixen impulsos masoquistes i d'automutilació. En aquesta vida entrarà un dia un jove alumne del conservatori que intenta seduir-la. Erika mirarà d'alliberar els seus instints sexuals sense aconseguir en cap moment satisfer els seus desitjos.

El director austríac d'origen alemany Michael Haneke desembarcà al nostre país amb un film que no tingué cap mena de ressò, EL VIDEO DE BENNY (1992), una dissecció de la incomunicació i la violència, temes aquests que repetiria en una altra pel·lícula, aquesta més coneguda, com fou FUNNY GAMES (1997), a la qual va seguir CÓDIGO DESCONOCIDO (2000). Amb aquests antecedents podem assegurar que el cinema de Haneke és un cinema dur, sense concessions. Un estil que l'ha convertit en un dels noms indiscutibles de l'actual cinema europeu.

En aquesta ocasió el director adapta per primera vegada una obra d'un altre autor, tractant-se de "La pianista" escrita per la seva compatriota Elfriede Jelinek, autora qui considerà Haneke com l'únic realitzador capaç de portar a la pantalla la seva novel·la.

La cinta aconseguí el Premi Especial del Jurat en el darrer Festival de Cannes i un doble premi d'interpretació pels seus protagonistes Isabelle Huppert i Benoît Magimel. Huppert, que refusà el paper que Haneke li oferí per FUNNY GAMES (1997), no dubtà un moment en la possibilitat de treballar amb ell, cosa que permeté rodar el film ja que Haneke posà com a condició per rodar-lo que aquest fos interpretat per l'actriu francesa. A Benoît Magimel el veierem protagonitzant LA PASIÓN DEL REY (2000).

Segons el director, el mon en que vivim només ens permet veure la violència personal a través dels mitjans de comunicació, veiem la violència com una cosa allunyada de la realitat. Com a director optimista que es considera, mira de treure a la gent de la seva apatia, una conducta contrària a la dels directors pessimistes que, segons ell, són els que fan cinema d'entreteniment. Haneke introdueix el seu bisturí en la violència globalitzada que ens envolta i ens adverteix que en la seva pel·lícula hi ha escenes horroroses que malgrat tot poden provocar rialles, això sí, histèriques com a vàlvula d'escapament davant coses que veiem i ens disgusten.