Fa dos anys, l'argentí Carlos Sorin sorprenia tothom amb HISTORIAS MÍNIMAS (2002), una triple narració plena de senzillesa i humanitat, emmarcada en els paratges de la Patagònia. Ara, torna a aquest territori inhòspit i silenciós per seguir cercant els millors sentiments dels seus personatges, éssers quotidians que no viuen grans heroïcitats, però sí que malden per trobar la felicitat en les petites coses del dia a dia.

Si en la seva última pel·lícula, el venerable Don Justo demostrava gran amor pel seu vell gos perdut i sortia a la seva recerca, aquí és un altre gos anomenat Bombón qui ve a donar companyia, i quelcom més, a Coco (Juan Villegas), un home a l'atur que fa mànecs de ganivets en els seus temps de lleure. Un argument mínim per contar una gran història d'humanitat, plena de sentit positiu i d'esperança en la bonhomia de la gent. Per les desertes carreteres del sud argentí sorgeixen éssers normals, amb força dificultats per sobreviure en temps de penúria, però amb un cor d'or, disposats a fer un favor o a prendre un te i xerrar amb qui creui el llindar de casa seva.

La posada en escena també és minimalista, i com el nu paisatge de la Patagònia ve a remarcar l'intent per arribar a l'essencial de la persona: Al treure'ls tot artifici als seus personatges, així com el més mínim poder, riquesa o intel·ligència, acaba quedant-se amb el més valuós de la persona: el seu cor, la seva bondat, el seu sentit de la solidaritat. La banda sonora de Nicolás Sorin sosté delicadament i eficaç aquest fragments de vida contribuint poderosament que els bons sentiments aflorin sense sentimentalismes ni empatxes.

L'enfocament social també és present a la cinta amb unes llastimoses situacions d'atur o reconversió laboral mal negociades. Si no sembla el drama que en realitat és, és perquè el director no ha volgut carregar les tintes en les circumstàncies injustes i els seus culpables, ans s'ha estimat més mirar a l'interior del protagonista i confiar en els recursos de l'home per superar les dificultats... perquè Sorin, talment com Coco, prefereix mirar cap endavant amb esperança i optimisme. Una història senzilla i commovedora que s'emportà el Premi de la Federació Internacional de Premsa cinematogràfica (FIPRESCI) en el darrer Festival de Sant Sebastià.