A diferència dels seus compatriotes iranians, Majid Majidi és un realitzador amb autèntic sentit de la planificació i que demostra conèixer el valor d’una imatge com a mitjà d’expressió d’idees, sensacions o emocions. I si bé és cert que tant EL COLOR DEL PARAISO (1999) com BARAN (2001) són obres aparentment sotmeses als mecanismes de la ficció en contraposició a les de Abbas Kiarostami o Samira Makhmalbaf, de textura més lliure i menys acadèmica per mor de la seva estètica documentalista, no és menys cert que el cinema de Majidi transmet, paradoxalment, una més gran sensació d’autenticitat i puresa , la qual neix de la seva intel·ligent manipulació del llenguatge cinematogràfic. Mentre que Kiarostami o Makhmalbaf fan imatges Majidi fa cinema.

A BARAN Majidi torna a demostrar el seu talent per extreure un seguit de suggerències a partir d’una trama força senzilla. Després d’un rètol que ens informa que a Iran resideixen actualment un milió i mig d’emigrants afganesos, el relat arranca mostrant-nos com sobreviu una part d’aquests immigrants treballant il·legalment com peons de la construcció d’edificis com ara aquell en el qual transcorre la primera part del film, i a continuació es centra en el personatge del jove Lateef (Hossein Abedini), un obrer iranià que és encarregat de la cuina fins que és reemplaçat per Rhamat (Zhara Bahrami), un noi afganès encara més jove que ell, fill d’un peó afganès que ha sofert un accident laboral. Si bé al principi Lateef odia el silenciós, introvertit i insignificant Rhamat per haver-li pres el lloc, la seva actitud canvia completament quan per casualitat descobreix que Rhamat, és en realitat, una noia, nom vertader de la qual és Baran.

Aquest gir argumental proporciona els més bells moments de la pel·lícula. Si al principi resulta admirable la manera com Majidi descriu la vida quotidiana en la construcció, el que ve a continuació frega el magistral. A partir del moment de la revelació cada gest quotidià de Baran, cada silenciosa mirada de Lateef, progressivament enamorat de la noia disfressada , esdevé un festival de sensualitat i emoció contingudes. Feia temps que el cinema, de qualsevol país, no oferia un cant tant bell a la dona, i sols un neci podria creure que mostrar Baran fent tasques "femenines" és masclista i reaccionari: La intenció no és aquesta i Majidi sap perfectament en quin tipus de món vivim.