Tres joves, de diferents estils i maneres de viure, són els protagonistes de tres històries que s’entrellacen. Una setmana dins la vida d’un economista novell, una bella concertista de violoncel que abusa de les drogues i un jove de poble, dóna per comprendre les seves preocupacions, el seu comportament, la seva manera de veure i actuar davant la vida.

JOVES (2004) és una pel·lícula plena de bones intencions, bones intencions cinematogràfiques. Tot i un inici titubejant, la més fluixa de les tres històries principals, en la qual se’ns mostra l’ambició d’un jove economista aspirant a broker, la pel·lícula avança in crescendo cap a una solvència i efectivitat destacables gràcies a la coherència dels dos directors i el saber fer d’una part de l’irregular repartiment, encapçalat, això sí, per una fascinant Aïna Clotet i magníficament puntejat per secundaris de luxe com la Carmela Poch.

JOVES no deixa de ser un nou intent de reflectir diferents visions de la joventut, totes reals i totes vàlides. Un dels punts més interessants del plantejament és la unió entre les històries que conformen el film. A cada història se li va introduint mica en mica una de nova fins que aquesta última pren el protagonisme a l’anterior. Així s’aconsegueix unificar un mateix tema, la joventut, però al mateix temps separant-la en diferents maneres de viure-la. I això és el que resulta coherent.

Al cap i a la fi, la base de la narració cinematogràfica és la coherència amb el que es vol explicar, i en Ramón Térmens i en Carles Torras ho saben i ho demostren intentant fer bon cinema malgrat la poca disponibilitat econòmica. L’estil narratiu beu directament d’una pel·lícula catalana recent de poc pressupost, NOCHE DE FIESTA (2002), injustament poc publicitada i que segurament han vist els directors de JOVES. Però això no és dolent, ans al contrari. NOCHE DE FIESTA conta un comiat de solter, mentre que JOVES ens mostra una setmana a la vida d’un jovent diferentment esbojarrat, adaptant-se d’una manera més que correcta al que el seu guió demana, particularment en la segona de les històries.

Però no tot és bo, la primera història, la que serveix d’arrencament, queda freda en comparació amb les altres dues, en part per culpa de la poca identificació del repartiment amb els seus personatges. En Jordi Dauder aporta sobrietat i experiència, però manca identificació d’en Roger Coma amb el seu personatge, en Jordi. Les històries que segueixen, com són les aventures de la Cris amb les drogues i l’amor platònic d’en Pau cap a la Roser rescaten la pel·lícula del camí tortuós en què s’havia endinsat en un inici.