Ja era hora que una pel·lícula sobre l’univers escolar fora més que una cinta didàctica. No es podia esperar menys de Laurent Cantet, qui en la seva esplèndida RECURSOS HUMANOS (1999) demostrà que podia examinar la dinàmica de grup per disseccionar al mateix temps els mecanismes de poder que posa en moviment i els seus efectes sobre el teixit social. És en aquest sentit que l’aula on es desenvolupa La clase és, també, molt més que una aula: és la França que ens espera, amb tota la seva multiculturalitat que s’adapta amb prou feines a un sistema que li resulta aliè, i amb aquest professor que vol ser amic dels seus alumnes i que, al final, acaba devorat per la institució.

No hi ha epifanies de bon rollo ni vides de sants ni alumnes il·luminats que troben el camí a seguir. Cantet vol que entenguem la complexitat del que ocorre entre aquestes quatre parets i aquest munt de pupitres, i sap que només ens pot transmetre-la convertint la classe en un taller d’interpretació. És llavors quan la pel·lícula es transforma en el documental del seu mateix rodatge i és també llavors quan explica, sense ànim pedagògic, la veritat que neix del procés col·lectiu de fer cinema.