Se li poden retreure vàries coses a Daniel Sánchez Arévalo: trames excessives, massa temes, personatges mal dibuixats... però ningú no podrà negar-li ni agosarament, ni voluntat d’estil, ni assumpció del risc: a GORDOS hi ha molta cosa feta amb pressa, és cert, però també altres que mai no veiem, dissortadament, en una pel·lícula espanyola. Per exemple, una galeria de personatges plens de contradiccions: un gai allunyat del clixé, que es considera un frau, una embarassada que viu el seu estat quasi com una maledicció, una beata que es deleix per cardar; un altre beat que assumeix fatal el seu celibat...

Per no parlar d’aquest tabú social que és estar gras, aquí en realitat una excusa per xerrar d’altres coses. Amb tot açò, i caminant sempre en l’encletxa entre el diagnòstic i el ridícul, però sense caure-hi mai, Sánchez Arévalo composa un film complex, escrit d’una manera enlluernadora, amb contínues ruptures del fil narratiu encara que mai no perd la pista als seus personatges. El millor d’un film tan irregular com estimulant és que ens recorda de quina manera tan irremeiable els sers humans som capaços de mentir-nos. Perquè açò és GORDOS: la millor reflexió sobre l’autocommiseració i la mentida que s’ha vist en molt de temps.