Afirma Carlos Sorin que la seva pel·lícula LA VENTANA (2008) és un plagi inconscient del clàssic inapel·lable FRESAS SALVAJES (1960) d’Ingmar Bergman. Acceptem la falsa pista donada per un cineasta qui, per declarada afinitat amb els mòduls eloqüents del relat breu, sembla haver deixat l’autèntic referent de la proposta molt a la vista: no hi ha tant de Bergman inconscient com de Chekhov vocacional en aquesta acurada miniatura sobre vides que s’apaguen, cercles que es tanquen i reconciliacions que queden en suspens. Sorin comet la imprudència de mostrar el seu protagonista, magistral Antonio Larreta, llegint un volum de contes de Chekhov. Col·locar d’una manera tan clara les cartes sobre la taula no deixa de ser arriscat: La ventana és una pel·lícula excel·lent, però hauria estat millor no saber amb quin model volia batre’s. Entre altres coses, perquè l’espectador podria demanar-se si, arribat el cas, l’escriptor rus hagués utilitzat la cobertura d’un telèfon mòbil per mesurar la banalitat d’algun personatge.

Un somni, o un record camuflat en matèria onírica, obre i tanca la narració de La ventana amb la delicadesa de qui sap que és manipulant un material fragilíssim: una recerca de sentit que assoleix la seva plenitud en un equívoc, susceptible de perdre la seva força amb la més lleu dubte. El film de Sorin conta el darrer dia en la vida d’un escriptor mentre se dilata l’espera del fill pròdig i diversos rituals malden d’omplir la implacable supuració de buit tot postergant l’anunciada irrupció de la fatalitat. Hi haurà temps en la jornada per a una darrera victòria, solitària, quasi èpica, crepuscular.