EL TREN DE ZHOU YU (周渔的火车, 2002) és centrada en la dicotomia existencial d'una dona, Zhou Yu (interpretada per la fascinant Gong Li) dividida per l'amor de dos homes dispars: el primer, al qual considera l'ideal, és Cheng Qing (Tony Leung Ka-Fai), un poeta que mira d'aconseguir la notorietat com a literat que se li escapa una i altra vegada, i que segons Zhou Yu encaixa bé amb la seva pròpia idiosincràsia, posat que ella modela i pinta ceràmica; l'altre és Zhang Qiang (Sun Honglei, ja vist a EL CAMINO A CASA), un home, que contràriament a l'anterior, té un ofici més prosaic (veterinari), ans potser per açò, perquè es tracta d'algú modest, amable i sense arestes, podria ser per ella algú més "convenient".

El film construeix la seva narrativa mitjançant flashbacks enriquits per una estudiada manipulació del punt de vista deguda, pregonament, a la presència d'un quart personatge, una altra dona anomenada Xiu i que és també interpretada per Gong Li, amb una escassa diferència física respecte a Zhou (el tall dels cabells) fins al punt de ser perfectament lícit per a l'espectador de dubtar durant bona part del metratge si són el mateix personatge. És en aquest joc amb la narrativa lineal, en el seu intent de crear un cert estil de matriu impressionista, en el qual les escenes tenen un pes específic per sí mateixes independentment de la seva col·locació dins una estructura espai-temps que s'atengui a les regles de la continuïtat, a on rau el major interès del film i que permet inserir-la en aquest corrent del cinema contemporani que manipula les regles de la narració convencional i que en aquestes alçades està posant de relleu un fet inqüestionable: el llenguatge del cinema està canviant a passes gegants.

El millor de EL TREN DE ZHOU YU es troba, doncs, en aquest aparent menyspreu per les regles de l'ortodòxia narrativa, en la seva suggerent apel·lació a la intel·ligència de l'espectador abocat a ser ell qui dugui a terme el muntatge del relat, oferint-li petites pistes visuals i sonores destinades, precisament, a lligar els fragments de memòria dels personatges. Finalment, és d'agrair que, trencant una mica amb certa estètica habitual del cinema oriental d'aquests darrers anys, el treball fotogràfic sigui més funcional i menys preciosista que de costum.